Consideracions marginals sobre Porcel (1)

Pla de conversa. Allò que Josep Pla no va escriure és un llibre que vaig llegir fa molts anys. Algunes de les anècdotes que explica – Pla posant-se de molt mala llet, per exemple, amb les noies – en aquell moment em van fer morir de riure, però no sé si avui em farien tanta gràcia.

Perquè per fer riure ja hi ha els pallassos. Els catalans n’hem parit de molt bons. Avui mateix, Tortell Poltrona i Polònia són de les produccions culturals més brillants d’aquestes terres, i això ho diu tot del moment que estem passant. Però la disfressa de pallasso per un escriptor pot arribar a ser imprescindible si vol salvar la pell. No per res té la benedicció shakespeariana i se l’han posat en un moment o altre escriptors com Carner, Pla, Porcel o Monzó.

Hi ha un nivell més baix – vull dir amb menys possibilitats d’intel·ligència – que el pallasso, que és el tertulià. Tertúlia i pallassada no s’exclouen, de la mateixa manera que no s’exclouen pallasso i escriptor. Un tertulià pot arribar a la categoria de pallasso, de la mateixa manera que un pallasso pot arribar a la categoria d’escriptor – i viceversa, és clar. Hi ha tota una escala de complexitats. La Mediterrània té fama que fots coça a una pedra i et surten trenta-cinc tertulians. És tal com diuen. Fins i tot a mi, que no sé res de res, van plantejar-me de col·laborar en una tertúlia a l’emissora nacional.

Però pensem-hi una mica: quantes hores de traducció van tocar-li a Moncada per no haver de fer ni el tertulià ni el pallasso? Si hagués tingut família, s’ho hauria pogut permetre? Quantes patacades no s’hauria estalviat de La Vanguardia si hi hagués tingut una columna defensiva? I que s’entengui aquesta última pregunta: el noranta-nou per cent de l’articulisme català és pura tertúlia, tertúlia de cafè de poble pirinenc i ja després del conyac.

Porcel havia participat en tertúlies radiofòniques i n’era un primera espasa. L’havia escoltat amb delit quan discutia amb l’Ernest Lluch en uns espais matinals pensats pel lluïment mutu, i que van fer molt perquè després la mort de Lluch fos tan sentida, i perquè la manifestació i l’aplaudiment a Gemma Nierga fossin els que van ser – “vostès que poden: dialoguin”, fa nou anys, d’això: qui se’n recorda? Porcel mateix m’ho va dir una vegada: al final, érem tan amics que no podíem discutir-nos.

Un cop vaig comentar-ho amb aquestes paraules exactes, no recordo si a en Cuní o en Basses: “és un pallasso.” Ho vaig dir en un to d’absolut elogi, pel que ara deia: Porcel elevava la tertúlia a pallassada. És el millor que pot fer-se’n.

Els coneixements que tenia dels entrellats personals – això que per presumir ell en deia “el poder” – i la vivesa amb què els explicava ens porten a la pregunta lògica, en un escriptor mort quan encara podia donar tant: com haurien estat de literàriament profitosos, sobre el paper? Però no ens equivoquem. La tertúlia o la pallassada només elimina els mals escriptors, que per cert s’hi llencen de cap; al nostre país és fins i tot probable que als escriptors autèntics els pugui un dia salvar la pell.

One Response to “Consideracions marginals sobre Porcel (1)”

  1. Puigmalet Says:

    Hola Toni. Canvio momentàniament d’escriptor:

    Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D’on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d’amor, i no s’hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant