Consideracions marginals sobre Porcel, 10

També per aquells temps, Porcel va rebre alguna mala crítica de persones de la meva generació. Gent que s’estrenava en la ressenya va foguejar-se amb Porcel. Va tocar-li ser la babota dels nostres, però hi tenia prou experiència, ja s’ha vist. Un escriptor jove que llavors treballava corregint per editorials presumia d’haver pràcticament escrit ell El cor del senglar.

Fins a quin punt la gent de la meva generació va llegir-se Porcel? Diria que poc. Mentre jo feia la carrera, Porcel publicava El divorci de Berta Barca per entregues a La vanguardia. Després deu venir alguna novel·la barcelonina, i Ulisses a alta mar.

Des del punt de vista literari, Porcel ha tingut un parell de problemes amb la meva generació. Potser el més gran és la impossibilitat de repetir el seu periple. Ell va poder imitar Josep Pla en viatges i entrevistes perquè n’hi havia la possibilitat. Nosaltres ja no. Porcel milita políticament en moments de gran efervescència i rep encàrrecs, i varia d’un costat a l’altre. La meva generació arriba a les lletres havent passat majoritàriament per la Universitat, més grans i amb menys camp per còrrer en el món periodístic, on ja tot està donat, i no en parlem si la carrera es planteja en català. No hi ha Destino ni, a la pràctica, Serra d’Or. De jove, Porcel pot aprofitar uns moments de fe en el catalanisme. Nosaltres ja arribem amb tot això solidificat i vivim el declivi pujolista. La possibilitat d’un periodisme en català avui és pintoresca. Els pocs intents que es veuen són monotemàtics i miops, d’un pensament del gruix d’una ungla. Era el preu. El periodisme s’ha hagut de fer des dels llibres. Però els llibres no tenen el públic dels diaris. Els blogs, ara per ara, ja ho veieu, des d’un punt de vista literari encara estan en fase experimental, encara no han perdut l’enlluernament. La meva generació no va ni poder plantejar-se de fer com Porcel. L’aigua política ja s’havia estancat. Els catalans no demanaven, no demanen, un Pla o un Porcel, si no és com una pura enyorança que es complau amb un senzill receptari kistch.

L’altre problema és de model de prosa. La meva generació – sempre parlant, lògicament, de la part que compta – és tota filla de la literatura de Monzó. Fins i tot els que no ho saben, practiquen una literatura primmirada i atenta al detall, no em fa res dir-ne noucentista i dir-ho a més com un gran elogi. És literatura de la correcció estilística i del control, és el model Quaderns Crema de reelaboració del text, de despullament i d’antiretòrica, de civilització. Per això no és estrany que la descurança dels textos de Porcel fos anatema, i per aquí se l’ataqués.

Tinc la impressió que a El cor del senglar Porcel va tenir la sort d’uns editors com Déu mana. El text va ser revisat unes quantes vegades. Tinc la impressió que després va faltar. L’anomenada edició sense editors ha estat nefasta per la literatura catalana. Porcel era un artista que necessitava la mena de contenció que un bon lector pot donar-te.

Mort Porcel, Vicens Pagès publica un article a El Periódico, Un cuiner sense receptari, on deixa caure un oxímoron: “De fet, escrivia bé. El problema és que revisava malament.” Aquest “cuiner sense receptari” feia temps que s’anava coent, per més que un escriptor té tot el dret a ser descurat, igual que un cuiner pot perfectament funcionar sense receptari i fer d’això la seva virtut. Importen uns plats que no sortirien sense el cuiner, per receptaris que tingués.

La gent de la meva edat hem començat a discutir Porcel des d’un punt de vista literari.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant