Dee Dee Bridgewater

S’han de tenir totes les taules del món per sortir a l’escenari i trencar de cop la barrera que de vegades converteix un concert de jazz en una projecció de cine. Dee Dee Bridgewater ja va entrar ballant, i va dir: “Sisplau, no us quedeu clavats a la cadira. Em fareu feliç si us aixequeu”. I va arrencar amb un Afro Blue que si no va arribar a aixecar el públic sí que va fer-lo aplaudir entusiasmat.

Dee Dee Bridgewater desplega tot un arc de Sant Martí de veus i ritmes, amb maneres de cantar que et comuniquen amb els clàssics del jazz vocal, des d’Ella Fitzgerald a Louis Amstrong, Nina Simone o Celia Cruz. Passeja la veu per tota mena d’orografies, pels crits i els laments, la sofistificació i el xiuxiueig, o l’arrossega a una foscor que convoca la història dolorosa dels afroamericans. Va fer-ho a Long time ago, amb un punt de màgia negra, fent-se la mestressa del seu propi cant, posseïda, perfectament ajustada, sòlida, greu, certa, absoluta, enduent-se’n avall la veu fins a submergir-la en el silenci i concentrar la sala en un puny, de tal manera que el públic ni respirava.

Va tornar al ritme, ara brasileny, amb Deixa, i després va començar la diguem-ne part Billie Holliday, que va obrir amb un Bésame mucho cantat com podria haver-ho fet la Portuondo, introduint-lo ironitzant sobre el romanticisme d’un poble arran de mar com Sant Feliu i posant-se a cantar segons la lliçó de la Holliday, que ve a dir quan demanem “bésame mucho” no tenim clar si fem un prec o una paròdia del romanticisme, ni on para la frontera entre el desig i la necessitat. Després va venir una altra peça rítmica com Obsesion i finalment van arribar les tres peces estrictes d’homenatge a Holliday en el cinquantenari de la seva mort: Fine and Mellow, Don’t explain i Lady sings the blues.

El problema és: pot reinterpretar-se la gran cantant del vint? Bridgewater va accentuar, accelerar la ràbia i tornar Fine and Mellow un reny – “l’amor et farà fer coses que saps que no estan bé.” La va fer ballable i la va desplegar com qui desembolica un regal. Després va seure, va creuar les cames i va cantar Don’t explain. Es pot però arribar a la tragèdia cruel d’una peça escrita després d’una escena real d’infidelitat? Bridgewater gairebé que la va tocar, més que cantar, amb aquella veu aflautada, submergint-la també fins a ofegar-la. Lady Sings the Blues va ser feta a la manera de la Fitzgerald i com donant-li una capa nova de pintura, al ritme ràpid de la percussió. Es pot reinterpretar, la Holliday? El problema és que la Holliday no interpretava. Vivia. Carregava l’experiència d’una besàvia esclava, d’una mare que l’havia tinguda als tretze anys i de la seva pròpia vida: intent de violació als deu anys, prostitució a l’adolescència, drogues, presó.

Potser per talents com Bridgewater la manera d’arribar a un nivell d’experiència semblant – i això pot dir-se també del flamenc – sigui a còpia d’anys. Bridgewater té ara mateix quinze anys més que la Holliday quan va morir. L’amplitud de registres d’aquesta dona fa pensar que si algú pot fer avançar el cant jazzístic serà algú com ella. El concert va seguir amb Four Women i Meanwile, una “història de fades moderna”, i tot va acabar així, com un conte de fades, amb el públic ballant i la Bridgewater baixant de l’escenari a fer aixecar els que encara no ho havien fet i enduent-se amb ella una dotzena de dones i nenes. Amb una de les nenes va improvitzar un ball que, assajat, no hauria pogut ser tan i tan feliç. Vet aquí el jazz.

( 18 d’agost del 2009, Festival de la Porta Ferrada, El Punt )

One Response to “Dee Dee Bridgewater”

  1. Sher Says:

    Color is a pretty fsniiaatcng topic. I realized a few days ago when I was out with a beautiful blue velvet to match up, thinking it would be a 1,2,3 deal well ..2 hours later and hundreds of blues later, I realized color is a whole other world. How many whites are there? Like over 150 I believe! Its interesting to see the trends in colors too great post.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant