Consideracions marginals sobre Porcel, 12

Saltem-nos uns anys. Jo havia tret la Petita crònica d’un professor a secundària i Goril·la blanc. Per una necessitat que periòdicament tinc d’arrencar-me a córrer i fugir d’aquest món de mones, em vaig trobar trucant a la porta de Porcel, per mirar si ell podia col·locar-me en algun lloc a l’estranger. Algun lloc a l’estranger, sí; per petar-s’hi de riure. La idea és esfereïdora o ridícula. Però així va ser, i vam quedar per parlar-ne al despatx que llavors tenia ell a Via Laietana.

Va ser sempre molt generós atenent-me. Vam menjar un menú en alguna banda i no recordo gaire coses d’aquella reunió, un pis, un despatx amb llibres més aviat desendreçat, una secretària i un comentari despectiu sobre el meu llibre Goril·la blanc:

- Amb llibres d’aquests no es va enlloc.

Em sembla que s’equivocava, però aquest no és el tema. Jo havia inclòs a Goril·la blanc uns versos d’Hèctor Bofill i uns altres de Manel Forcano posats en boca d’un goril·la, i això va fer riure Porcel.

- Ja se’ls fotrà malament, ja!

Em va donar una tarjeta em sembla que d’Àlex Susanna, però ja no la vaig fer servir. La necessitat periòdica d’arrencar-me a còrrer i fugir d’aquest món de mones s’havia aplacat, fins a la pròxima. Però també devia fer-se llavors el tripartit, i aquesta gent va quedar fora dels àmbits del poder polític. La meva idea era desesperada, i Porcel va ser molt generós de rebre’m i mirar d’entendre’m.

- És clar que si la família et carrega… – va dir-me, sense que jo hagués tret en cap moment aquesta qüestió. Tampoc era el cas, perquè no em carregava la família, sinó el fet mateix de respirar.

Vam tornar a parlar dels escriptors de la meva generació. Parlàvem del fet que les obres surtin o no surtin. Porcel va comentar, més o menys:

- És un misteri, d’on surt o no surt un bon llibre.

Cosa que coneix qualsevol escriptor una mic bregat. Patim encara les escorrialles romàntiques d’intentar entendre d’on ve la creativitat, pensant que així podrem fomentar-la. Si sabéssim el secret, la fórmula! Però no hi ha res menys creatiu que una fórmula. Ni res més gratuït que la creativitat. Per què amb unes mateixes eines al seu abast Porcel era un gran creador i el seu veí no ho era? Res a dir. Tot el que diguis serà utilitzat en contra teu: serà mentida. Per això cap creador mai podrà pecar de supèrbia. Perquè ho sap. La supèrbia de l’artista sempre és una màscara, una defensa, i en això Porcel va ser paradigmàtic.

Com canten les germanes Fáez,

Muchos vates se figuran
que cantar es cualquier cosa
y cantar es una cosa
que nace con la criatura.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant