Consideracions marginals sobre Porcel, 13

El meu següent encontre amb Porcel el tinc documentat, perquè va ser per una entrevista per El Punt. Escric cada dissabte un petit article per aquest diari. Em donen tota la llibertat del món, i em va semblar que una entrevista a Porcel seria interessant. Vaig agafar el tren fins a Vallvidrera, vaig caminar per un carrer de cases grans i ostentoses, sense cap altre interés que el d’estar ben connectades amb Barcelona. Rellegint l’entrevista, veig que Porcel mateix m’hi havia convidat a dinar.

Em va ensenyar la casa, amb escultures, quadres, jardí. Vaig pujar a la part de sota teulada on tenia l’estudi. Hi havia llibres, fusta i l’ordinador permanentment engegat. Hi havia portàtils aquí i allà de la casa. Tenia la dona a Mallorca, em va dir. Jo devia fer algun comentari relativitzant el valor d’aquella casa tan gran, perquè recordo que em va dir:

- No fotem. No és el mateix viure aquí que viure en un pis.

Recordo molt bé el dinar, un plat d’espaguettis que ens va cuinar i servir en silenci una minyona sudamericana, i recordo molt bé – a l’article ho remarco – la manera de menjar de Porcel, una manera de persona gran, lenta i ancestral, mastegant bé, amb la boca mig oberta, la mateixa manera que tenia de menjar el meu avi i que potser algun dia acabaré tenint jo. Recordo al final un plat amb una peça de sobrassada i un tros de formatge. Però ara m’interessen sobretot un parell d’impressions que em va fer aquesta entrevista. Lògicament no les vaig publicar, i ara que Porcel s’ha mort les explicaré.

Vaig sortir de casa seva amb un sentiment a tocar de la llàstima.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant