Consideracions marginals sobre Porcel, 14

La llàstima és una de les males arts que gasta l’autopermissivitat. Sentim llàstima per algú i això ens dóna uns drets automàticament. La llàstima per la indefensió dels fills, la llàstima per l’estupidesa d’algú, la llàstima pel coix ens col·loca en una posició superior. És molt útil. Com que té els contorns poc definits, ens deixa fer-nos-ho venir bé tot. En altres paraules, t’estimo tant que t’abonyego.

Els diaris parlaven l’altre dia del judici a la infermera Adiela Romero. Fa uns anys, Adiela i el seu nòvio van llogar un apartament per celebrar el cap d’any a Roses. La infermera hi va arribar carregada dels medicaments que havia aconseguit a la feina, algunes xeringues i tres bisturís. Es van instal·lar i, abans de sortir, Adiela va dissoldre tranquil·litzants a la petaca de wisky del nòvio. Van anar a fer el sopar de final d’any a un restaurant, van començar l’any nou fent un passeig pel cap de Creus i van tornar de matinada a l’apartament. Pel camí, l’home va anar bevent de la petaca. Ja celebrava l’any més curt de la seva vida, perquè, quan el va tenir al llit, la infermera va injectar-li morfina i petidina, que és un analgèsic semblant, i un ansiolític, diazepam, i, quan va fer-li l’efecte que el tenia prou sedat, va procedir a seccionar-li la jugular amb un bisturí. Els mossos van detenir la infermera la mateixa tarda. Adiela va explicar que el seu company havia tingut una mort “molt dolça.” “Estava boja d’amor per ell”, diu, ara, al judici. Segons l’advocat defensor, Adela va endur-se’n a Roses els bisturís perquè volia suicidar-se. Però va començar per ell. És així: cada dia es donen casos de persones que primer maten la parella o els fills, i després se suïciden, o almenys ho intenten. “Estava boja d’amor per ell”, diu Adela. I és ben possible. La llàstima tendeix a la patologia, sol amagar un desig desbocat de possessió. El fiscal va preguntar a Adela si era veritat que durant el sopar de final d’any el mort havia estat coquetejant amb una francesa. Segons el diari, en aquell moment “l’acusada va contestar amb un cert histerisme “sí, sí, sí”, i es va enfonsar.”

La història és per posar-me en guàrdia davant el sentiment de llàstima que va produir-me Porcel després d’aquella visita. Com pot ser que em fes llàstima el triomfador prototípic? Per la vanitat d’una certa fatxanderia. Porcel era capaç de fer anar dret un auditori mediocre, i se li ha de valorar. Una vegada, a la presentació d’un llibre, algú va introduir-lo dient: “el millor escriptor català del moment”, i ell va preguntar “només català?” Tenia tota la raó del món quan algú li feia cap retret des del punt de vista nacional, retrets, per cert, que solen ser la punta de la mesquinesa: “mira”, contestava Porcel, “jo he fet més per la cultura catalana que tots aquests que em critiqueu, i molt més que la gran majoria dels polítics plegats.” Els altres havien de callar, perquè tenia tota la raó del món. La prepotència provoca nàusees, però la humilitat dels altres és un camí de roses pels que no tenen escrúpuls.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant