Consideracions marginals sobre Porcel, 15

Per què tristesa, doncs? Potser perquè va recordar-me un meu avi, un home de procedència humil que va aprofitar el naixement del turisme per fer quatre calés i a qui en definitiva dec l’haver tingut estudis i estar ara mateix aquí picant a l’ordinador. En ell vaig veure la mateixa necessitat d’adulació que veuria anys després en Porcel. El meu avi era orfe, i és ple d’escriptors orfes o maltractats pels pares que busquen a través de la literatura l’elogi i l’amor dels altres. “És un misteri, d’on surt o no surt un llibre,” m’havia dit Porcel. I pertocaria afegir-hi aquí que una vegada el llibre ha sortit és tan inesperat, sembla tan improvable, als seus admiradors, que aquests artistes reclamin encara un reconeixement i un afecte que tenen a gavadals si ho comparem amb el que reben les persones que no han tingut la sort de treure aquell llibre… I mai en tenen prou, perquè és un pou sense fons, i per això arriben a fer llàstima. Ells que estan preparats per escriure amb el refinament més estricte, que siguin tan barroers en la reclamació d’afecte! També d’aquest dolor en deu venir la gran necessitat de comunicació que demana la creació del llibre, l’enorme perfeccionament de la capacitat de comunicar-se. Aquell dinar no va recordar-me el meu avi només per la manera de mastegar, com dic a l’article que vaig escriure llavors, sinó per una sensació que tenia cada vegada que dinava amb els meus avis: des de l’amanida fins a les postres tot era criticar l’un i l’altre, i no recordo haver-hi sentit mai cap elogi per ningú. De l’amanida a les postres passaven llista per criticar i criticar l’un i l’altre. No deixaven res per verd. Del dinar amb Porcel me’n vaig tornar a casa amb el cap ple dels comentaris desdenyosos per un seu coterrani llavors acabat de morir, Miquel Bauçà ( “un gandul” ), i de les crítiques que feia a Pujol, només per presumir d’un tracte directe amb ell, i d’haver-lo renyat, i haver-li dit d’“això res”…

I aquesta dèria amb el poder… Hi ha tota una mitologia sobre els escriptors i el poder. Un dels articles a la mort de Porcel apareguts a La Vanguardia és de Francesc-Marc Álvaro, i està relacionat amb això. Porcel es vanagloriava de tractar els poderosos com cap altre escriptor feia. Però: era per vanagloriar-se’n? Fa alguns anys, en una taula sobre periodisme, Álvaro va retreure als escriptors catalans d’avui que no féssim com Shakespeare, que parlava de reis i de prínceps. En privat vaig replicar-li que no calia, gràcies a Déu els escriptors ja fa temps que van descobrir que les relacions de poder es mostren d’una manera igualment descarnada a les famílies més humils.

Després del dinar, me’n vaig tornar a casa amb un exemplar d’una revista mallorquina que encara tinc. En aquell número hi havia una enquesta a escriptors mallorquins, se’ls demanava quins eren els millors escriptors de la seva literatura. Hi havia un sistema de puntuació, i quan vaig mirar-me’l vaig descobrir que, en llapis, hi havia marcats els punts atorgats a Porcel, i diria que fins i tot sumats.

Quan va sortir l’article em va trucar. Va donar-me’n les gràcies, i el millor elogi va ser per la fotografia, publicada en colors i que jo mateix havia tirat.

- La foto… Aquesta fotografia té un no sé què…

No sé què hi devia veure. Però és veritat que, molt de lluny, té una retirada a aquelles famoses fotografies de Pla sota la campana de la seva llar, també sol i amb una ampolla a davant.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant