5. Un parèntesi. Verdaguer (2)
Jo he nedat a través de biblioteques i he navegat per oceans, escrivia Melville. Va viatjar abans d’escriure, com tots, i va publicar Moby Dick trenta anys abans de la pujada de Verdaguer a l’Aneto.
Això és del Moby Dick, respecte del viatge:
“El port és pietós; al port hi ha seguretat, comoditat, la calor de la llar, sopar, mantes càlides, amics, tot allò que és agradós als mortals. Però en aquella galerna, el port, la terra, és el risc més gran del vaixell; s’ha d’allunyar de tota hospitalitat; només fregar la terra, encara que fos un toc lleuger de quilla, el faria estremir-se tot sencer. Cenyeix veles tant com pot per fugir de la costa i, en fer-ho, lluita contra els vents que bufen per portar-lo a terra; cerca de bell nou la solitud flagel·lant de la mar; amb deler de refugi s’apressa perillosament cap al perill i porta com a únic amic el seu enemic més amarg!
Ho entens, ara, Bulkintgon? ¿Et sembla que veus besllums d’aquesta veritat mortalment intolerable: que tot pensament greu i profund no és sinó l’esforç agosarat de l’ànima per mantenir-li la independència clara de la seva mar, mentre que els vents més salvatges del cel i de la terra conspiren per empènyer-la a la costa traïdora i esclavitzadora?”
En altres paraules, és l’Excèlsior maragallià, vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front en el gran aire, sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses, del cel al mar transparent, sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja, oblida’t de ton regrés: no s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més.
Perquè el viatge, el gran viatge, fins ben bé el segle passat, fins que no va arribar l’avió, era en mar. Verdaguer l’havia fet per escriure l’Atlàntida, navegant pel marquès de Comillas. Després va emprendre el viatge amunt, per escriure el Canigó. Verdaguer diu a Un pelegrí a Terra Santa que va emprendre el viatge a Jerusalem per complementar “la immensa creu que havia formada a la terra amb mos viatges”. Doncs si va estendre a terra una creu, també en va aixecar una pujant a muntanya – i els últims anys de vida ja van ser la creu definitiva, del cel a l’infern i de l’infern al cel.
Els viatges servien a Mossèn Cinto per investigar els terrenys literaris, però com Melville o com Poe, també els aprofitava per donar informació al lectors de realitats que llavors encara eren noves. Verdaguer captura a les seves notes paraules, tradicions, llegendes, toponímia, flora, i avui ho llegim amb l’interès d’una miscel·lània. Llavors eren viatges amb un punt científic, i Verdaguer podia fer per exemple una conferència titulada “L’excursió a l’Alt Pallars” a l’Associació Catalana d’Excursions Científiques.
I avui? Avui ja només queden per explorar científicament els punts reservats al especialistes punta. És improbable que de moment apareguin grans escriptors entre els investigadors dels abismes submarins o els esportistes d’elit que s’enfilen a cims de sis mil metres. El pioner ja no hi va amb espardenyes. Ha de ser algú que hi hagi dedicat la vida. Els principals exploradors africans i àrtics del dinou tampoc van ser grans escriptors, per més que els seus llibres tinguessin un gran èxit de públic: avui farien documentals filmats. La literatura la fan els literats, és clar.
Encara surt de tant en tant un escriptor jove que considera que la literatura de viatges avui no té sentit. Els països s’han homogeneitzat, diu, els comportaments s’han estandarditzat, al centre de la ciutat ja no hi ha la catedral sinó el MccDonnald’s. Tot això és veritat superficialment. Els romans ja tenien la mateixa impressió. El problema no és de fora, sinó de la famosa ciutat portàtil de Kavafis.
I no significa que cada vegada que apareix un espai nou, l’escriptor no corri a ocupar-lo, si pot. I com un desesperat, que hi va. Ja fa anys que es parla dels no-llocs. A Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, Monzó va incloure uns articles escrits a principis dels noranta, D’aeroport en aeroport, una sèrie de viatges a l’últim lloc que m’imagino que aniria un escriptor que considerés que la literatura de viatges avui no té sentit, l’aeroport.
Anem sobrats d’informació enciclopèdica. Tota informació és desinformació i per tant mai havíem estat tan desinformats. Vull dir que potser més que mai ens interessa una literatura de viatges aclaridora, que no cal que descobreixi res, sinó que ens desbrossi el camí d’una manera diferent de com ho havien fet els exploradors sobre el terreny. Abans l’explorador anava amb matxet, ara va amb típex i sap fer anar ràpid les tecles Ctrl i X. L’exploració artística sempre és resultat de treure retòrica.
Sagarra, Pla, Gaziel van donar al viatge un punt de vista personal, cada vegada més especialitzat en determinats interessos. Pla va refinar, poetitzar el punt de vista; Gaziel va amarar-lo d’història i política. Ara es tracta de viatjar per un mateix, passar inenvitablement per camins ja fets i moure’s entre la gentada. Què passa? Algun problema, per moure’s entre la gentada? És altre cop Monzó, posant-se en el lloc d’un turista a Barcelona a Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn.
