6. Un parèntesi. Verdaguer (i 3)
Busquem respostes, i no tenim ni les preguntes. En literatura només pot haver-hi descripció, descripció dels fets i els llocs. Als instituts s’ensenya els alumnes a distingir entre descripció i narració, i són una mateixa cosa. La narració, la descripció és la clau.
No hi ha tants artistes amb múscul per fer anar amunt i avall masses geològiques o astronòmiques com Verdaguer, que mou els planetes amb la mateixa facilitat que es posa unes formigues al palmell.
Vet aquí la descripció que Verdaguer anota passada la cresta de la Renclusa:
“pedres més grosses que les passades, a murs, com per aturar al viatger atrevit. Són masses de granit immenses, tallades de tort i de través, i llençades sense ordre ni concert, l’una sobre l’altra, com una pedregada de titans.
Quin picapedrer ve amb barrinades a rompre eixos penyals? Quin estellador puja, en les tardes d’hivern, a estellar en eixa cima? L’estellador no és gaire lluny: és lo llamp que sovint descarrega, és lo glaç que congela aquelles cimes, les estella, les tritura i les posa, pacientment, un tros avall; les apila, les estimaba, donant feixuga càrrega als torrents de l’hivern, una joguina als torbs i un gra d’arena a les allaus espantoses, que en los dies de primavera baixen a portar la desolació a les planes veïnes, segant los avetars i les pinedes, com los segadors de la muntanya que baixen a segar en lo pla.”
I ho versifica així al cant IV del Canigó:
Hi pugen los pedraires ací en les hivernades
los penyalars granítics a rompre a barrinades?
Los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps,
que els llancen arrancant-los d’arrel i els migparteixen
amb los pregons abismes i rius que los glateixen,
parlant-se amb trons i brams.
Això m’espera. Això sí que ho és sovint, la literatura, la descripció, la narració d’una advertència. Hi ha cap més coneixement?
