7. Dimecres 12 d’agost del 2009, 5:00
Després d’esmorzar, m’he canviat els esclops de plàstic que et deixa el refugi per unes xiruques. M’he posat la motxilla i he sortit a enfilar-me muntanya amunt sense pensar-hi gaire. Començaré a caminar, segregaré metamina i, quan menys m’ho esperi, ja seré a dalt. El meu pla consisteix a confiar cegament en Y. Com ha dit Y., si surts de nit no t’hi veus, de manera que quan surt el sol ja has fet un bon tros sense adonar-te’n. Quan surti el sol ja quasibé que seré a dalt.
El problema és que noto la pujada exactament igual que si ja fos de dia. No veure on trepitges no descansa, al contrari, encara atabala. I cada vegada que amb una gran imprudència aixeco la mirada de terra, veig, a centenars de metres d’avantatge en línia vertical, grups de dos, tres o cinc llumets que avancen com estrelletes al cel posades l’una darrere de l’altra. Són excursionistes que han sortit abans nostre, proveïts tots de llanternes.
Nosaltres no caminem amb la mateixa regularitat que ells, que marxen admirablement arrenglerats. Z., X. i U. fan un primer grup, i W. V. i jo en fem un altre de ressagat. No ens esperen, potser per animar-nos o potser perquè fins que no surti el sol ells no començaran a cansar-se, i em temo que encara falta.
Per sort la lluna plena sembla que hagi caigut trossejada a sobre aquest vessant de la muntanya, i el blanc de la rocalla granítica es distingeix perfectament entre el verd de la gespa i el negre sucós del caminet tan fressat que anem fent, darrere els muntanyistes de molt més amunt, tots amb llanterna al cap com minaires al cor del mineral. De tant en tant trepitgem un reguerol d’aigua que travessa el cami negre. Embrutim i rebreguem la làmina lunar que hi flota, aquesta estampeta pietosa, despresa inútilment del cel. Passada l’aigua, no ens girem.
