8. Dimecres 12 d’agost del 2009, 6:00
Sí que hem pujat. Som a Lluna.
No queda gens de moqueta verda, només hi ha granit blanc i terra dura. El primer grup gamba sense esforç, però amb una punta d’exageració, segons el meu punt de vista. Es van fent petits. Arriben al cim d’un turonet i s’asseuen a esperar-nos.
Queda decidit. Hi ha els pioners i hi ha els ressagats. Els ressagats arribem al cim del turonet amb la llengua a la intempèrie, morts de ganes de seure com ells i finalment reposar. Però ve a ser com el miratge d’un oasi, perquè, quan hi arribem, el grup pioner se’ns desfà. Es morien de ganes de continuar amunt, han recuperat forces i gamben com mai. Que fort. Els ressegats no podem aturar-nos ni un segon, per tornar a quedar lluny. Sense moqueta verda, ni terra negra, ni rierols, ni res, tampoc hi ha camí. No volem perdre’ns i hem d’accelerar perquè no ens deixin enrera, però aviat no podem més i tornem a afluixar.
L’ascensió s’acosta més a una escalada que a un caminar inclinat. Els pendents són tan forts que tendeixen al mur. L’allau de roques sembla imminent.
Deixant de banda que carrego la motxilla més gran i pesada de tot l’equip, una motxilla que m’han deixat i que serviria per quinze dies d’acampada a una família nombrosa, tinc greus problemes logístics. No sé com van aquests bastons metàl·lics. No n’havia fet servir mai i només em veig amb cor de controlar-ne un, i ja és massa. M’engavanya perquè m’ocupa una mà quan jo necessitaria vint o trenta mil mans per poder-me arrapar amb calma a les pedres de sobre i deixar-me caure després a les de sota i aturar una mica el cop. És com una aranya que es troba amb una pota i prou, enxarxada a dalt de tot de la torre Eiffel. Més valdria rodar, però rodar cap amunt… Faig servir el bastó, el torno a la motxilla, el torno a agafar… I els altres tiren sense girar-se mai.
L’altre problema són els texans Armani. Me’ls vaig comprar de saldo i me’ls he endut pensant que donarien la talla. Per alguna cosa són de marca, vaig pensar. Doncs sí, però són de marca perquè fallen, i fallen amb molt mala llet, amb mala llet classista, que quedi clar que són texans de caseta a la Cerdanya o a l’Empordà i no d’escalar pedrots lluny de tot. El senyor Armani no ha d’aixecar la cama folgadament, i encara menys plegar el genoll. No permetrà pas que m’agenolli jo. No em deixarà aixecar la cama com un gos marcant territori! Uns texans no-t’hi-fixis, hauria agafat un ganivet i els hauria convertit en uns pantalons curts. Però aquests no. Són de casa bona. Necessitaria el refinament, el convenciment d’una guillotina. Em faltava una baralla amb aquests polls de granja tossuts dels camals, que em fan suar les cames, se m’enganxen a la pell i em limiten, i les limitacions sempre són perilloses, al contrari del que se sol pensar.
A sobre haig d’anar ràpid i decidir a cada moment cap on tiro, si passo per davant o per darrere aquesta roca, si agafo la drecera o m’estimo més la comoditat, si m’enfilo, m’ajupo, m’aturo o me’n torno a la Renclusa. No puc entretenir-me pensant com resoldre els problemes. Passat el cim on ens esperava la resta del grup, que jo ja m’ensumava que no era l’Aneto perquè no s’hi veia cap creu, resulta que comença una altra falda de muntanya, granada de roques seques i cantelludes, plena de daus i d’ullals afilats, pura runa, com si l’edifici lunar s’hagués enfonsat sobre si mateix.
I, és clar, ha sortit el Sol, perquè es vegi de què va la història.
