Dimecres 12 d’agost del 2009, 8:00
Solitud d’alta muntanya? Sembla el passeig de Gràcia. Alpinistes a darrere meu i alpinistes a davant. Tot just ara, passada la primera cresta, el personal comença a dispersar-se. Uns van per aquí i uns altres van per allà. Alguns te’ls retrobes perquè heu agafat el teu mateix camí, però hi ha tantes maneres com vulguis per arribar al cim.
Hem deixat enrere unes quants avis internacionals, i hem avançat una parella jove i castellana. Uns vint minuts més tard, la parella ens avança a nosaltres. Més endavant ens els trobem que reposen i els deixem enrere. És amè.
Un altre que avancem i deixem i tornem a passar és un alpinista menut, exòtic de cara i solitari com un marcià. Va equipat amb pantalons de malla elàstica tèrmica, els dos bastons, la cinta al cap i les ulleres fosques, l’altímetre amb la brúixola al canell. De tot. De tant en tant s’atura a desplegar un mapa que no deu guiar-lo massa, perquè ara l’home ens demana el camí. També pot ser que es senti sol. Li assenyalem la part pionera del nostre grup i ens dóna les gràcies. L’altímetre li permet tornar-nos el favor. Es dóna un cop d’ull al canell i ens informa en anglès que som a dos mil metres. Traduït al meu idioma, vol dir que queden mil quatre-cents metres de paret vertical. En altres paraules, encara no som al cim. Però com que no tinc ni idea de la dificultat de fer un quilòmetre i mig en direcció a Mart, ni sé les hores que demana, ni res, no en faig gaire cas. En canvi, m’interessa molt aquest homenet ben equipat, d’uns trenta anys i escaig, rialler i emprenedor. Resulta que és turc. Fa de periodista per un diari d’Istambul. O sigui que està treballant. Per això va sol. És un expert en muntanya. Ha fet no sé quants pics i després reportarà l’experiència pirinenca als lectors del seu diari. L’admiro i m’agafa la sensació d’estar en fals que tinc sempre quan haig d’escriure sobre una qüestió que no domino, posem per cas un concert. Assegut a les butaques destinades a la gent de premsa, em veig amb la llibreteta oberta sobre els genolls, jo entre els grans experts en tal o qual músic de l’escenari. Em col·loco de manera que els altres no vegin què escric i faig paret amb la mà sobre la llibreteta. Què puc dir jo sobre aquest cantant que no havia sentit mai abans del concert, si la persona que seu al costat meu se’n sap la discografia completa, ha anat a tots els concerts, s’ha cremat les celles estudiant hisòria de l’art musical i potser n’ha escrit ja mitja dotzena de llibres?
Però almenys als concerts no has d’escalar.
L’homenet ens diu adéu i continua enfilant-se, sol i flexible. Estic veient el titular de la secció esportiva del seu diari a Istambul, Turisme d’Armani a l’Aneto.
