Dimecres 12 d’agost del 2009, 9:00
Les crestes tenen sorpresa, arribes al capdamunt i darrere se n’hi amagava una altra a traició. No em giro mai perquè no vull saber el camí que em tocaria refer si em rendeixo.
L’equip pioner ens torna a esperar assegut. Ja no es veu ningú als voltants. És una immensa deixalleria de pedrots granítics blancs.
Encara no sé si caminem o escalem. L’amic X. s’ha canviat els pantalons de xandall que portava per uns de curts. No caldrà esquinçar els Armani, ni posar-me els pantalonets curts del pijama que duc a la motxilla, blancs, amb una àncora estampada en blau marí, ni continuar l’ascensió en calçotets. Amb els texans no podia continuar. Ara, amb el xandall del meu amic, les cames caminen el doble amb la meitat d’esforç, s’obren, reviuen, responen, descansades i còmodes… Ja puc caminar a davant de l’amic X. sense aturar-lo. X. era del grup pioner, però canviant-se els pantalons ha quedat endarrere amb mi. Gràcies al xandall, de seguida els tenim.
És perquè dubten. Som en un coll de muntanya i ningú sap cap on tirar. El cim s’afua com la punta d’una llança prehistòrica. No sembla que es pugui continuar. Z. recorda que havia fet un cop aquest pas. És la tercera vegada que aquest home intenta pujar a l’Aneto. Les dues anteriors no va arribar a dalt, però més no val preguntar per què. U., també amb experiència a muntanya, tampoc ho veu clar.
Formiguegem a la punta afilada d’un llapis de mina blanca. A veure qui decideix.
De cop, a Z. se li encenen els ulls i diu:
- Amunt! Per aquí! Amunt!
W., V. i U. el segueixen. X. es gira cap a mi i pregunta:
- Què?
- No ho sé.
Dono cop d’ull a darrere, veig el camí encrespat que ens tocaria refer i dic:
- Som-hi.
Mirant avall, he descobert unes figuretes que volten la cresta per comptes d’enfilar-la. Però fer-nos enrere vol dir baixar altre cop i després recuperar el tros tornant-ho a pujar, i no em sento precisament amb unes ganes boges d’escalar o caminar de més.
- Jo tinc vertigen – diu X.
En aquest moment, el grup principal ja s’ha esfumat. Ara suarem per atrapar-los.
- Jo també, però si ells han passat, nosaltres també podrem.
Mentre dic això, com el ninot d’una capsa-sorpresa, veig emergir entre els queixals de granit els cabells, la cinta vermella del cap, les ulleres fosques i el somriure del periodista turc. Respiro. És un expert. Ens animarà a superar el pas. No haurem de fer-lo sols.
Però el turc s’atura i dóna un cop d’ull a la cresta. Mira a un costat de la pedra, mira a l’altre.
- Too dangerous – diu.
Fa mitja volta i desapareix.
- Me’n torno – diu X. i se n’hi va a darrere.
Miro avall. El grupet d’abans sembla allà mateix. No estic per marrades. Quan s’és al ball, s’ha de ballar.
Faig dues o tres passes endavant per tenir una idea de la situació. Això és l’esquena dentada d’un dinosaure stegosaurus, però en versió exagerada. Dret, sóc més alt que la muntanya. El ressalt de més amunt m’arriba al coll. Haig de passar a l’altre costat d’aquesta gran pedra de través i que és la primera d’una fila de pedrots granítics que fan la corona del cim. Potser no he sospesat bé la mandra que em feia baixar. Potser no em feia tanta mandra. Potser hauria hagut de seguir el meu amic. Segur que ja és a baix entre les figuretes negres.
Acaba d’arribar la parella jove i castellana que abans m’he trobat un parell de vegades. Se’m queden mirant.
- Como lo ves?
Torno a girar-me cap a la pedra travessera de davant meu. Puc vorejar el pinacle per l’esquerra o per la dreta. A sobre la pedra hi ha el cel i a sota la pedra hi ha l’infern. A tots dos costats hi ha l’abisme xuclador, que diu Verdaguer, o promoció directa a l’altra vida.
- Qué te parece? – pregunta ella.
Estan espantats com jo. Considero el costat esquerre. Un pou sense parets ni fons i ni un dit de pas. Considero el costat dret. La cornisa justa per passar amb els peus de costat. No es veu on acaba, ni si et deixa a cap banda o si s’acaba a mig camí. Dono un cop d’ull a l’abisme. M’empasso saliva.
- Mira tu misma.
La noia dóna un cop d’ull al costat esquerra de la pedra. Se’ns queda mirant a la seva parella i a mi, treu pit, ens clava la mirada i diu, amb veu de sergent:
- Muy bien. Vamos a pasar por este lado. Tendremos que hacerlo completamente pegados a la pared. De acuerdo. Vamos a agarrarnos bien. Entendido? Sin mirar abajo. Vamos a pasar clavaditos a la pared. Como lapas. Muy despacio y muy atentos y sobretodo nada de mirar hacia abajo. Vamos a pasar por este lado. Con la mejilla bien pegadita a la piedra y con mucha atención. Vamos a pasar y os digo que nada de mirar hacia abajo, entendido? Nada de mirar hacia abajo. Bien pegaditos a la pared. Y agarraditos como lapas. Adelante. Vamos a pasar…
El seu acompanyant treu un moment el nas pel costat esquerra i diu:
- Tu no vas a pasar por ese lado, y yo tampoco.
Estan tan perduts com jo, però jo he arribat abans, i doncs em toca prendre la iniciativa. Que tossuda que és la fatalitat, i que sonada, la psicologia. Vist el pas, jo sol, sense aquesta parella a darrere, hauria girat cua. Però ara em fa vergonya no passar. Jo diria que fins i tot vull donar una lliçó a aquests jovenets. La mandra de refer el camí, la idea de no ser menys que els altres, les ganes de quedar com un senyor, la relativitat del valor de l’existència humana, la tossuderia vanal, tot empeny.
M’agafo per dalt a la pedra i començo a vorejar-la. M’esforço perquè no haig de mirar més enllà del granit de davant del nas, només em faltaria veure el buit a l’altra banda. Puc ensumar el granit on m’arrapo amb les mans, el caire superior d’aquest dolmen gegant. És fresc. Avanço centímetre a centímetre, d’esquena a l’abisme, el pit fregant la pedra, el cul enfora, doblegat com una ce. Si m’hi tingués dret, veuria l’altre costat, i haig d’evitar-ho com sigui. Desplaço un peu i ell sol es busca el forat. Trepitjo fort per veure si aguanta, faig un altre pas… No sé què m’espera. Tan pot ser el buit com vint quilòmetres més d’aquesta aventura mortal. No estic segur que els meus amics hagin passat per aquí. Només hi ha el silenci de l’abisme. Qui sap on paren, potser són pell.
Darrere meu, la parella està esperant resultats.
- Qué te parece? Seguimos?
- Coño. Coño. Coño. Coño. Coño. Coño. Coño.
Em repeteixo perquè tinc l’atenció posada a les mans i els peus amb una intensitat demencial. Tota la meva persona s’ha concentrat als capcirons suats de mans i peus. La motxilla enorme m’estira cap enrera.
Quan tens la sensació de jugar-t’hi la vida, el gran recurs és prendre-t’ho com si res. Somric com deuen haver fet tants de soldats a l’avantguarda. Em faig gràcia a mi mateix. Em fan gràcia els “coño” que encara vaig deixant anar. Per concentrar-se en la seva feina, el cos es desfà de consideracions metafísiques. És com el malalt que perd la consciència perquè totes les energies s’han posat a batallar en la ferida. Per això sóc lleuger i al mateix temps de pedra, com si la muntanya se m’hagués encomanat pels dits, arrelats al granit que arrapen. He expulsat l’esperit, suo, regalimo adrenalina. Que malament i que bé que m’ho estic passant.
El peu va a la seva, però ara no troba on posar-se. Pel·lícules que se’m projecten al tros de granit de davant: Spiderman, Batman, suïcides, escaladors de cornises. M’he quedat quiet a la cornisa de l’últim pis d’un gratacels de Nova York. El cap aprofita aquest respir per passar comptes. Es pot saber què faig aquí? El cos no se’n surt, ha demanat l’esperit i ara l’esperit campa per dintre meu com qui recupera una casa buida, amb la violència de la reconquesta, transgredint-ho tot per demostrar qui és l’amo. Quina bogeria! M’està passant a ganivet i a foc els cabells, els ronyons, l’estòmac i la tràquea. Em tortura i viola el cervell. Es pot saber què hi fas, aquí, fill de puta? I si caus? I la teva filla? I la teva dona? Per cert, i els teus amics on són? Per què t’han deixat? I com serà, caure a l’abisme? Tindràs temps de pensar, abans del cop? En què pensaràs? A què dedicaràs els últims pensaments? Estaràs massa atent a pensar en què pensar, mentre caiguis, i et moriràs amb la intenció fracassada de controlar els teus últims pensaments, la teva última imaginació, mentre caus d’esquena esperant el cop de gràcia, o la mateixa impressió no et deixarà pensar en res i et treurà del cap aquests pensaments vertiginosos? I si no caus? I si et quedes quiet aquí, tremolant sol, clavat a la pedra per sempre més?
