Aristides Maillol

Res atrau el cos humà com un altre cos humà, i per això les pintures i les estàtues de Maillol ens hipnotitzen. Coneixem bé el subjecte de la nostra pròpia persona despullada, el començament i final de nosaltres mateixos. I així i tot, les seves estàtues ens poden arribar a semblar irreals: ja fan la mida? No són un pèl petites? Un pèl grans?

Però és molt més que el cos. Maillol va posar noms de paisatge a grans escultures seves. Mediterrània, La Muntanya, El Riu o L’ona o són personificacions d’un paisatge. Són extensions del cos humà cap les muntanyes, els rius o la mar. És la terra donant la mesura exterior de la persona. Allà tenim la muntanya no pas com un sentiment de grandesa inabastable, sinó humanitzada i fraterna, perquè el paisatge de Maillol, de Banyuls, del Rosselló i de la costa mediterrània té l’escala humana, val com a mirall. El cos humà és mediterrani. Aquí pots enfilar-te a peu a una muntanya i pots baixar a peu fins arran de mar, on encara avui, a finals d’octubre, t’hi pots banyar tranquil·lament. Ni t’hi glaces a l’hivern, ni t’hi carbonitzes a l’estiu i en cas de grans tribulacions encara podries alimentar-t’hi pel teu compte. La Mediterrània és com les Pomones de Maillol, tan amables que s’acosten elles mateixes a oferir la fruita, amb la senzillesa i la humanitat que l’escultor trobava en el seu país, que és el nostre, allà que el Pirineu s’ajup: un país de baixos relleus que Maillol acaba desenganxant en forma d’estàtues.

A principis del vint, els catalans vam ser desperts a tot això. Hi havia hagut un altre cas de consciència mediterrània, durant el renaixement. Als catalans ens va arribar d’Itàlia en part a través de Bernat Metge, i als anys vint del segle passat vam donar aquest nom a la fundació per l’estudi dels clàssics grecs i llatins, gràcies a la qual Carles Riba va traduir les paraules de Sòfocles: “Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home”. Tot i el pas d’elefant d’aquesta figura, només cal veure com s’assembla L’Acció encadenada de Maillol amb el David de Michelangelo. Del Rodin tormentat al Maillol serè és com passar del gòtic al renaixement. Quan Maillol va viatjar a Grècia, va dir que li semblava que era a Banyuls. Després va treballar en torsos, és a dir, escultures clàssiques que assumeixen la història al propi cos, figures mutilades, inacabades i per tant generadores.

D’aquella consciència mediterrània van sortir-ne els resultats més moderns que els catalans van donar al món durant el segle passat, tot allò que ha acabat superant tenaçment les modes i les avantguardes, artistes fixats en un objecte a la manera d’un Morandi, vull dir de Carner a Pla, Miró o Maria del Mar Bonet, que van passar pel vint portant alta la seva bandera, impertèrrits i sense deixar-se entabanar.

No sé si encara avui els catalans som capaços de reconèixer-nos en l’escultura de Maillol, si encara se’ns assembla o si ja se’ns fa un pèl monòtona o dubtosa perquè hem deixat de saber-ne llegir els matisos. Ja mort Porcel, tenim un Mediterrani marginal i amb poquíssima reivindicació, oblidat, vergonyant, sense tren, desmuntat, un pur abocador de màfies, de totxo i de turistes. Serrat no va trigar ni quinze anys a reescriure una cançó, Mediterraneo, composta massa jove. Mireu-lo fet una clavaguera, va rectificar, ferit de mort.

Avui Maillol fa l’efecte d’un reny.

( 24 d’octubre del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant