Dimecres 12 d’agost del 2009, 10h
El peu ha de trobar com sigui la manera de seguir. La motxilla du escrita la paraula antixoc, però no crec que valgui contra la pedra del fons de l’abisme.
M’arrisco a insertar el peu en un entrant minúscul. Poso l’altre a l’espai desocupat. Trec ràpidament el peu arriscat i comprimit, i ell mateix es busca un nínxol tan generós que em fa l’efecte d’un pis d’alt standing amb unes vistes esplèndides que no penso mirar. Sembla que la corona s’acaba, ara ve un relleix fàcil, després tornarà a aprimar-se però de moment serà una illa, quedaré entre dues roques, hi arribo, m’incorporo una mica, poso el cul al merlet granític de darrera meu i reposo.
Se’m va acostant un soroll misteriós, un cric-cric metàl·lic. Veig passar davant meu dues cabretes barbudes, lleugeres, saltant graciosament de penya en penya, com si res. Parlen basc. El cric-cric com de peülla eren les puntes dels bastons. Amb quina lleugeresa els fan anar! Semblen aranyes! Si almenys sabés què diuen, si el camí és aquest o no! Maragall, Gaziel, Espanya! Ara seré una víctima de la diversitat d’idiomes! Passen de llarg. Diria que ni m’han vist.
Ni rastre de la parella que em seguia. Deuen haver tornat enrera.
Poc a poc la cresta es va desfent. He superat el coll. Si algun cop he dubtat sobre l’existència de Déu, ara ho tinc clar. En cap moment he pensat en ell. Ni se m’ha acudit.
Retrobo un caminoi, replè de vida humana. Muntanyistes que han passat per on s’havia de passar, i entre ells l’amic X., que ha seguit des de baix la meva aventura.
- He hagut de tancar els ulls. Ja em pensava que adéu Toni Sala.
El camí per baix era tan fàcil que ara ell està carregat de força.
Quan aixeco la mirada, ha desaparegut.
Perquè procuro en tot moment no aixecar la vista. Tant vertigen em fa mirar amunt cap a les parets verticals de la Maleïda, com mirar avall, cap el pendent que he pujat. Navego a la deriva per aquesta mar petrificada. De tant en tant sento veus, veig navegants. L’únic nàufrag sóc jo. Tot just ara he descobert les fites o senyals que els altres muntanyistes han anat deixant per assenyalar el camí, monticles de pedres de granit posades l’una a sobre l’altra. Per mi, com si fossin cranis. Passa tanta per aquí que pertot n’és ple. És igual. Passis per on passis encertes una o altra ruta.
Un bosc de granit mal tallat recobreix la muntanya. Salto de roca en roca. De vegades m’hi esmunyo entremig. Quan trepitjo una pedra petita o passo per sobre una roca que balla, en el silenci se sent cro-croc, co-croc… Molts pedrots són ullals, tenen forma triangular, acaben en punta o imiten el cim de la muntanya. Tot és granit, un granit fred, no vull pensar què seria trescar entre un granit calent com el de la Costa Brava. El granit de la costa és fangós, tou i sanguini, arrodonit. El de muntanya és cantellut, compacte i blanc, aganivetat. Tots dos formiguegen pels mirallets negres de la mica, un espurneig omnipresent i interminable que a poc a poc et va minant. En una cala al meu poble, després d’hores d’estar-te llegint un llibre entre onades granítiques, els ulls van omplint-se d’estrelletes diürnes i acabes ben marejat. De dies, les estrelles no es veuen, però hi són. Aquest meu caminar amb el cap cot entre formacions interminables d’escultures mal girbades, terra de granit blanc, sempre amb l’espurneig, acaba per salar-me el cervell.
Estava preparat per l’ascensió? Tenia el cap en condicions? La muntanya no es puja amb les cames, diuen, es puja amb els collons. Els collons són al cap, ho sap tothom. La muntanya es puja amb el cap i no amb les cames i no tinc clar que el meu cap estigui per gaire aventures. A dintre el cap hi tinc un cervell obsessiu, trencadís i poc fiable, indisciplinat, una mica tou, excessivament autoanalític, encorbat sobre si mateix, un cervell de pis, poruc i massa abismal perquè encara li calguin aquests espectacles per impressionar-se.
