Dimecres 12 d’agost del 2009, 11h
Haig d’atrapar el meu grup, però és impossible. Més que per les fites, endevino el camí pels muntanyistes que veig aquí i allà.
Arribo a una petita glacera d’uns cinquanta metres, paret vertical, però de relliscada no estrictament mortal. Els alpinistes la van passant un per un. Observo que tots van amb els bastons. Això m’entreté deu minuts intentant treure’m el bastó de la motxilla, mirant de desplegar-lo i fent-m’hi un embolic. Sóc un tap, no deixo passar els alpinistes, que al final es desesperen i em voregen jugant-s’hi la pell. El camí al glaç està ben dibuixat. Podré anar posant el peu sobre la petjada dels meus predecessors. Transitat com està, si caic avall, algú o altre s’adonarà del meu cos fracturat al peu de la glacera.
Però la glacera tot just és l’anunci. Passada una altra cresta de granit, retrobo la meva colla esperant-se. S’han aturat just al començament d’una glacera extensa i perillosa. No dubto pas que s’alegren de veure’m, però no perden ni un segon: l’amic Z. s’aixeca, es posa una mà a cada butxaca i enfila la glacera amb la mateixa fe amb què Jesucrist va posar el peu a sobre l’aigua del mar de Galilea.
- Eh! – li crida inútilment una dona. – Ése, el del jersei verde! Adónde vas sin los bastones, hombre! Que yo te puedo dejar uno!
Som a la famosa glacera de l’Aneto, que és una crosta fina, enlluernadora i criminal com una fulla d’afaitar. Posats en fila índia, els excursionistes travessen en grupets negres el desert blanc.
Jo no podré passar aquesta clapa de gel. M’enlluernarà. Em desmaiaré. Relliscaré. Cauré un quilòmetre avall. S’ha acabat.
- No patinaràs, perquè ens posarem els grampons – em diu U.
No me’ls sé posar. Tampoc hi tinc cap fe. Patinaré igualment. Jo el que vull és tornar enrere. Però quan giro la mirada m’esfereeixo. No puc tornar enrera aquest camí. Em perdria.
- No podré passar.
He empal·lidit.
- Aniré de ventre.
No serveix.
- Has begut aigua?
Anava tan atabalat, em sabia tant de greu fer-me esperar, la motxilla era tan pesada i complicada de treure i de posar que he pensat que ja beuria quan paréssim a reposar. Però no hem parat.
L’angoixa se’m dispara. La por m’intimida amb visions del pas de fa una estona, arrapat al granit. Emergeix el xoc psíquic del perill passat.
- Quan estaves passant aquelles pedres – em diu X. – un home m’ha dit que allò que estaves fent era molt pitjor que el pont de Mahoma, o sigui que a dalt no tindràs cap problema…
Seiem a una pedra, vora un rierol del desglaç, al límit de la glacera. La mica encara m’espurneja al cap. Tot treu guspires, la glacera, la gent, els grampons. Em desmairé a mig camí. Em mataré. Deixaré un record pèssim d’aquesta excursió.
Devem ser els últims a pujar, no queden alpinistes darrere meu.
U. m’ajuda i consola.
- Beu. L’ideal és anar bevent i anar pixant. Bevent i pixant a cada moment.
- Dóna’m deu minuts. Si em promets que no em deixaràs sol, faré la glacera.
Em bec un parell de litres i la raó se m’adreça. És immediat. Recupero els sentits. Començo a notar l’aire fred de la glacera, tremolo com una fulla i és molt i molt agradable. X. se’m mira espantat perquè em veu pàl·lid i tremolo com si estigués delirant, però el cas és que tinc una gran alegria de sentir-me tremolar, aquest sotrac vital dels ossos, i deixo fer als braços i el pit i la mandíbula, que tremolin tant com els roti, i sento un terratrèmol de satisfacció per la fredor de la glacera i la fredor d’haver recuperat la consciència i ser capaç de raonar que si els altres fan la glacera també la faré jo, encara que mai m’hagi de calçar uns grampons, i per cansat que estigui.
U m’ajuda a posar-me els grampons, m’instrueix sobre la manera de caminar pel gel i em salva la vida. De Déu no en sé res, però, en canvi, hi ha els àngels.
Clavo el peu al glaç. Els ferros s’hi agafen. No patina gens. La glacera és uniforme i molt més descansada que el granit.
