Puigsacalm
Diumenge passat vaig pujar al Puigsacalm, i em va estranyar no trobar-m’hi cap polític convocant eleccions o presentant-hi la seva candidatura. Només, a sobre Santa Magadalena, un repetidor de telefonia i l’estructura d’una gran estrella de nadal.
Aquesta setmana de les detencions de polítics que s’afegeixen a l’escàndol Millet, he anat tenint amb mi en aquella solitud i aquell silenci del Puigsacalm. Tothom parla, ara, de la corrupció, i molta gent s’alegra de poder constatar el que ja s’ensumava, fins al punt que n’hi ha que opinen que les detencions són una bona notícia, com si fos cap bona notícia que aquell bony sospitós fos realment un càncer.
És clar: algú s’esperava que la devastació, la lletjor urbanística de l’última dècada no tingués un fonament moral? Però la previsibilitat del comportament polític encara ha estat més desarmant. En aquestes setmanes d’escàndols, algú ha sentit cap polític demanant disculpes? Cap proposant fer-hi res? No. Com esperant que escampés. Algú ha sentit cap d’aquests bustos de pedra amb els peus de fang, que constantment diuen paraules com “transparència”, “legalitat”, “responsabilitat” o “democràcia”, fent servir paraules que jo sento al voltant meu, i que deuen ser les úniques que tenen valor, perquè no han estat de moment violades, paraules com “llistes obertes” o “despolitització judicial”? No, res, un silenci arrogant o en algun cas unes falses, vergonyoses amenaces de cantar.
Al Puigsacalm tampoc m’esperava trobar-hi un moisès buscant les taules d’unes noves lleis, una veu a la muntanya. Hi vaig pujar perquè sabia que la tardor és el moment dels boscos. El cos busca el contacte físic amb la matèria, l’aire per primavera, l’aigua a l’estiu, la fusta i la pedra de bronze i de molsa a la tardor.
Fa just cent anys, passada la Setmana Tràgica, Joan Maragall va quedar tocat per l’actitud dels polítics després d’aquells aconteixements, i es va topar amb una conclusió que molts ens temem avui. Escriu a un amic: “El que se lanza a la vida pública para resolver las “grandes cuestiones”, por fuerte y bueno que sea, se convierte insensiblemente, involuntariamente, en un histrión, y en vez de trabajar por la “idea” trabaja “pour la galerie”. Tal vez se diga que esto es inevitable y que además es necesario. No lo sé: lo único que sé es que cada vez me disgusta más esta posición en los demás y en mí mismo.”
El Puigsacalm ara comença a viure els seus millors moments, amb les fulles que abans de lliurar l’ànima fan un esforç conjunt per acolorir-se en un final de festa. Si a l’estiu ens convenia la frescor d’aquests boscos, ara ens convenen aquestes fulles lànguides, carabasses o rogenques, però en tot cas translúcides, milers de sostres petits a través dels quals es pot arribar a veure el sol. Ara a la muntanya hi ha clapes d’arbres que ja són tardor, fulles efervescents, parpellejants, a punt per una pluja de dimissions i una renovació.
Baixant pel camí de matxos, passada la Mare de Déu de les Olletes, amb la campana a dintre la cova que pots tocar i fer sentir per tota la muntanya, vam aturar-nos a recollir castanyes. Quins eriçons fantàstics, les castanyes, amb la cuirassa rossa, escabellada i agressiva. Per obrir una bossa de castanyes, es pot fer servir la sola o un bastó. Una vegada t’hi decideixes, no has de tenir por, ni clemència. Les castanyes surten soles, relliscant, llises com el clatell d’una noia de cabells torrats, neta i pentinada. Cuites al foc, són delicioses.
( 31 d’octubre del 2009, El Punt )
Novembre 8th, 2010 at 4:22 pm
El Puigsacalm és una de les grans muntanyes que tenim a Catalunya, potser no té el glamour de l’Aneto, on Pujol si que convocava eleccions
, però té un nosequé que la fa molt especial.
Salutacions!