Dimecres 12 d’agost del 2009, 12h
Passem una carena preciosa, com sobre el fil d’una navalla, amb un tobogan quilomètric de glaç a cada costat. Els últims anys la glacera ha anat retrocedint pel canvi climàtic. En temps de Verdaguer era molt més llarga. Tot això que hi va guanyar, perquè, comparada amb el rocam, la glacera és un camí de roses.
Enfilem els últims pics. Caminar per les roques amb els grampons posats és horrible. Ens els traiem. Encara trobem restes de glacera, que passem a pèl.
La sensació de purgatori ha afluixat. El granit ha tornat a emergir, però ara el terra ara és negre i humitós, del gel desfet. El pendent potser és més fort, però hem superat l’oceà de pedres.
Som al final d’un embut cap per avall, i per tant hi torna a haver la concentració d’excursionistes. Fem corriols estrets i difícils. Si patines, has de vigilar de no caure a sobre el que et segueix. Retrobo la parella que he deixat enrere durant el mal pas. S’han assegut en unes roques i es veu que no pensen continuar pujant. Paro l’orella i no faig preguntes.
- Han tenido que rescatarme! Me he caído por el glaciar! Menos mal que me ha dado tiempo de clavar el pico y cruzar los crampones, o no lo cuento.
Sort que sabia què fer si queia.
