Dimecres 12 d’agost del 2009, 13h
Entre nosaltres i la creu de l’Aneto hi ha els pocs metres del pont de Mahoma. Amb tots els respectes, m’estalviaré aquest pas. L’esgotament psíquic no em deixa marge. A Z. i U. els ha faltat temps per travessar-lo cap a la creu, però la resta del grup s’hi repensa i, amb gran recança en algun cas, també desisteix de coronar. Fa riure, perquè és aquí mateix. Queda bé dir-ho, però no coronar sol ser un senyal de maduresa.
A les notes d’ascensió, quan Verdaguer arriba on som, fa una descripció espectacular del paisatge comprès entre la Mediterrània i l’Atlàntic. El clàssic, doncs, ja ha fet la feina. Jo no puc descriure res perquè no penso aixecar la mirada de terra. Les vastituts em superen. La gelera retrocedeix, l’espècie potser també.
La descripció verdagueriana ha fet plantejar als estudiosos si el poeta va acabar fent o no el pas de Mahoma. És una discussió que apassiona els muntanyistes lletraferits i desconcerta els lletraferits no muntanyistes. Tanta importància té? Es veu que sí. S’han organitzat excursions per resseguir el trajecte de Verdaguer i últimament ha aparegut un estudi exhaustiu de Bernat Gasull, que, sense poder assegurar-ho del tot, dóna arguments molt sòlids a favor del pas de Verdaguer per aquest pont.
Però jo penso que no va travessar-lo. Transcric l’esplèndida descripció del pas – també s’ha discutit que sigui el pont de Mahoma, però no hi ha cap dubte que ho és.
“En lo cim de la Maleïda hi ha un allargament vers on se passa per damunt una filera de rocs, com per sobre esquenes de matxo. Un abisme espantós, de centenes de metres, xucla per cada banda a l’imprudent que gosa arriscar-s’hi, i una creu de ferro li recorda que allí caigué, fa dos anys, un home del qual encara no s’ha trobat lo cadavre. Allí hi ha una llibre on posen lo nom.
Estiguérem al cim mitja hora o tres quarts, i emprenguérem de nou la marxa (…)”
A quin cim es refereix, al segon paràgraf? Em sembla clar que al primer, és a dir, el punt d’on surt el pont de Mahoma. La descripció del paisatge que veu l’ha feta abans: per què avançar-la i no fer-la des del cim absolut, si és que va arribar-hi? Verdaguer era valent, però ara fa cent vint-i-cinc anys aquest pas que avui només evitem els covards era vist com un repte paorós. Moralista com és, Verdaguer diu que és imprudent qui s’hi arrisca, i a continuació es refereix al record d’un home que va estimbar-s’hi. Quin talent, comparar la travessa amb fer el pas “sobre esquenes de matxo”! No cal dir que al llibre de signatures no hi consta l’estada de Verdaguer, i a mi em costa de creure que, havent-se aturat a destacar la perillositat mortal del pas, l’hagués fet i no hagués redactat l’experiència. No crec que fes el pas sense donar-hi més importància ni donar per escrit les impressions, després d’haver-ne remarcat tant els perills. La remarca més aviat sembla una justificació, i no estic precisament en condicions de retreure-li.
El peridista turc somriu, enfoca i ens tira el retrat de grup, amb el cim al fons, no atès.
