12 d’agost del 2009, 17h

Dinem a tocar d’un gran estany pacífic però jo no el puc mirar gaire perquè em mareja. El vessant de la Maleïda s’hi copia amb tanta precisió que la muntanya es multiplica per si mateixa, invertida i amb una llum envigorida a l’aigua i un pèl desenfocada. Aquesta repetició extremista amb aquest punt de vellut fa vertigen. La muntanya doble m’espanta. La falsa és més real que la real però la real no saps quina és. Una s’abisma al cel i l’altra al fons de l’estany. Entre totes dues obren una boca.

Fora de la postaleta i el cinemascope no hi sé veure la gràcia. Z. diu que és maco. Pot ser. Però jo m’he educat en marines. Trobo el Pirineu monòtom, reiteratiu, buit i llunyà, fred i pobre. Se’m fa una muntanya guanyar-me’l. És massa despullat. No tinc paciència ni temps, no tinc fe per aprendre a degustar els canvis de llum. No tinc l’esperit excursionista del XIX, dels pioners visionaris o de l’aventura verdagueriana de jugar-s’hi la pell. Serà la meva feblesa. Res que valgui res s’ha fet sense valor. No hi ha ha escriptors covards. L’expansió modernista va produir-se explorant paisatges així. Però ja no és el temps de les descobertes físiques almenys mentre no es pugui anar personalment a donar un cop d’ull a altres planetes. Quin paisatge donarem a les descobertes interiors? Els petits, els recons i els matisos.

Massa muntanya per les meves parets.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant