Rossemary Paco Nina

Jo era maestra de secundària. Amb la meva germana i la meva cosina decidimos venir perquè con el diner que ganàvem en Bolívia no podíem fer més que menjar. Pensant en els fills vam venir aquí per tres anys.

Fa més de tres anys, al febrer del dos mil sis. Al arribar a Barcelona fuimos a buscar hotel però l’agència del meu país nos han estafat. Era una pensió en el carrer de Verge del Carme i no teníamos reservado res. Estábamos en la calle. Al final el de l’agencia tenia una tia a Barcelona que nos alojó una nit. I bueno no hi havia llit i salimos con la senyora a buscar als containers. Nosaltres no sabíem que aquí se tiraven les coses. I trobamos un matalàs petit i dormimos las tres amb los pies en el suelo i el cos al matalàs.

Jo em vaig posar malalta. Era febrer, todo era nuevo. Nunca m’havia subido a un metro. Mai a la vida havia entrado a un supermercat. Semblava que tot era car. El canvi de la moneda no l’enteníem. Tres dias compramos pollo con pan i cocacola.

Hi havia una agència de trabajo a la Bonanova, una agència d’unes hermanes. Nosaltres sortíamos a les sis de la matinada per ser les primeres. La roba que havíem portat era molt ligera, no abrigava, que hemos llorado de frío, tanta fred que cremava. Un fred que nos habíamos arrepentit de venir. Hi havia molta gent. Nosaltres entrábamos a una sala donde eren tot dones. Davant se ponía la monja que tenia una llista de feines, cuidar iaies, cuidar niños, llevar la casa. Decía, con papers o sin papers. Bueno en aquesta ocasió dijo se precisa una chica para una iaia, per a poder-hi xerrar, hacer-li companyia, hacerla jugar bingo, per levantar-li l’ànim. Bueno se habían levantado moltes dones. Yo! Yo! Yo! I mi hermana, yo! Yo! Estàvem tan desesperades totes. I me pregunta a mi, quants anys tens? Jo trenta-i-cinc. Bueno, hi havia altres. I tu quanto? Vint-i-quatre. Diu no, massa jove. Diu, aquesta!

Vam quedar a la Plaça Catalunya. Yo me presenté i me dijo esta señora es mi madre i tiene vuitanta-sis anys, le gusta jugar al bingo. Jo estava contenta perquè havia trobat faena però estava molt trista per les meves filles. La petita tenia sis anys, la mayor onze. Nunca me havia apartat d’elles. Ja portava veinte dies sense elles i les enyorava. Plorava que me cremaven la cara les llàgrimes. Trucava a la meva filla petita. Mama, cuando arribaràs? Jo deia, pocs dies. Pero dime cuantos! Jo esperava llamar los sábados como si fuera un dia grande, era algo tan importante… I pasaban los días. Tenia una habitació molt petita a casa de la senyora. I claro yo no podía demostrar mi tristeza. He venido a levantar el ánimo a la senyora. I esperava a entrar a l’habitació per poder llorar… Un año que no había podido dormir. Me tomaba les seves pastilles per dormir. Tenia miedo que arribi la nit perquè sabia que no podria dormir. Salia de l’habitació i tenía que estar riendo, tenia que hacer jugar como si no pasara nada. Pensava tornar. Era tan triste separarse de los hijos, quería ser una paloma, ir volando a ver como estaban. Y al final decidí portar les meves filles. Tenia dinero ahorrado porque no pagava alquiler. Aquesta senyora em deia porta, porta les nenes aquí que aquí hi ha col·legi, estarien millor que al teu país. I tanto que tenia raó.

Ara sense la senyora puc viure una vida normal amb les nenes i el marit. Pero ara me trobo sin treball. Tinc dos o tres cases per netejar que sort que me truquen. Hi ha moltes noies que busquen com jo.

( 6 de desembre del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant