Joan Solà

En moments de descomposició ens escoltem molt més qui parla honestament. Per això els últims mesos ha anat emergint la figura pública de Joan Solà. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, vicepresidència de l’IEC, discursos als Parlaments català i europeu, contínues reedicions del seu llibre Plantem cara… En un moment que els catalans demanem franquesa Solà parla amb la destil·lació dels anys i els llibres, amb una indignació justa i civilitzada, sense aixecar la veu però sense deixar al marge el sentiment, tan difícil de saber expressar però tan constitutiu de la persona. Dimarts passat publicava un article a l’Avui, Llibertat, dignitat, on proclamava que si el referèndum de demà es fes a Barcelona votaria que sí.

“És normal la importància que la llengua té pels catalans?” “És probable que per a nosaltres tingui més importància per la situació político-social que vivim des de fa tres segles. Però s’ha d’anar alerta perquè la llengua és important per a tothom. Per a un francès la seva llengua és tan important com per a mi la meva, el que passa és que ell no la té en perill. Ell se’n pot oblidar però ves que li toquis el voraviu, ja veuràs si no et mossegarà. I encara deu ser més important per als que ho neguen. Veuràs que hi ha gent que et diu no, jo sóc universal. En general els que diuen això és que van en contra del català.” “Aquesta obsessió espanyola contra el català no és incultura?” ”No. Aquest és l’error. No té res a veure amb la incultura. Té a veure amb la visceralitat, amb els sentiments, amb la gran força que té la llengua per a l’home. Els grecs en deien bàrbars, dels altres. Volien dir que no sabien parlar. Només que un hi pensi mig segon ja veu que és absurd, totes les persones parlen exactament amb la mateixa solvència, el que passa és que no s’entenen els uns als altres. Però hi ha aquest sentiment que un sempre és més important que els altres. I encara que el pensament et digui que no és veritat, el sentiment et diu que sí. I per tant l’altre és un desgraciat i te’n pots burlar i esclavitzar-lo. Només ho puc entendre així. A Espanya els que no són catalans o bascos estan acostumats a “saber” que estan per damunt dels altres, almenys pel que fa a la llengua. Ara: aquesta actitud també els crea algun malestar; només que als altres ens crea un malestar molt superior. Jo hi ha moments que sento un odi profund a aquest Estat totalitari. Tinc una pena profunda perquè no es resol aquest problema. Em trobo empegueït al meu país! Me’n vaig a un hotel i no puc parlar la meva llengua. Me’n vaig a València i no puc parlar en català. Arribem a la conclusió que això no és viure. Per tant els polítics haurien de preguntar-se si no hauríem de canviar la relació amb Espanya. No pot ser que un poble estigui tres segles patint políticament, civilment i filològicament. Els catalans i els espanyols ens fem mal mútuament. Nosaltres patim perquè no podem viure amb aquesta llengua amb normalitat i ells perquè ens senten com uns rebels dins aquest sistema de subordinació que dic. Si se’n pogués parlar obertament, d’això…! Però no es pot perquè de seguida hi ha enfrontaments polítics, no es pot verbalitzar.” “Perquè la llengua no existeix en estat pur.“ “Exacte. Primer és l’individu i la comunitat on viu, que s’han de sentir lliures i còmodes: només així rebaixaria el conflicte lingüístic.”

( 12 de desembre del 2009, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant