L’emergència (47)
Divendres, 5 de juny
Fa més de quinze dies que tinc L’emergència aturada. Un meu parent va posar-se malalt, no té res a veure amb el virus, però les famílies són com castells de cartes.
Ve l’estiu i la pandèmia sembla que s’esfumi amb la mateixa alegria que va venir un dia, o en això sembla convenir tothom, pel que veig. S’ha activat el desconfinament, els carrers de Sant Feliu estan plens de gent com mai, el Festival Porta Ferrada tira endavant, s’espera una invasió de barcelonins. “Us vindrem a portar el virus!”, m’avisa una amiga d’allà. La gent continua portant màscara, hi ha distanciament en segons quins àmbits i les biblioteques continuen tancades. El govern espanyol procura allargar l’estat d’alarma. L’economia evita que ens tanquem definitivament a casa. La gent gran protesta i els que han seguit amb més confiança – i menys a perdre-hi – el confinament també, però els joves volen viure.
No he pogut escriure res aquests dies, doncs, i ara llegeixo que fa més d’una setmana que Quim Monzó no publica articles. Seria el seu primer parèntesi. Pel ritme que portava i vist que no ha donat explicacions ni a Twitter, la notícia fa angúnia. Podies no llegir el Monzó articulista de La Vanguardia però sabies que hi era, com un patró d’exigència guardat al calaix. El seu últim llibre de contes ja té tretze anys. Des de llavors, només ha publicat dos reculls d’articles. L’última columna l’ha titulat Aquest món ja no és el meu.
L’emergència és el desbordament del que ja anava al límit. Una esbandida perquè tot continuï igual, una clariana en la gropada. Si Monzó es retira, tota una època de la literatura catalana estarà morta i enterrada, la que la meva generació va trobar-se, els nostres models, la que va definir-nos. A l’agost farà sis anys que es va morir Jaume Vallcorba. Quaderns Crema havia renovat el panorama literari pel camí de la modernitat i l’exigència. Havia fet neteja, havia reinterpretat els clàssics catalans i universals i ens havia ensenyat a llegir i escriure. Els últims anys, Vallcorba s’havia anat retirant de la literatura catalana. Monzó haurà anat deixant la literatura a seques.
Com més domada està una societat, menys literatura permet. Vam renunciar molt d’hora a l’articulisme en català de Monzó. Com sol passar, no hi havia diners per pagar-li el que li donaven els mitjans en espanyol. Hi ha una llengua que mana i ordena, amb l’excusa del mercat. I si encara fos només la llengua… És tota una cultura que fa de minyona, com s’ha vist més clar que mai també amb la pandèmia. Que cobra per distreure i callar, del futbol a la política. En casos excepcionals, si ni cobrant creu, es mobilitza un exèrcit de cretins a sou, amb els seus replicants per amor a l’art, que envolten de soroll el dissident i el fan callar. La llibertat queda pels qui renuncien a viure d’ella, els poetes amb quatre lectors. Són els últims que callen. Qui hi ha, de l’edat de Monzó, a la literatura catalana? Casasses, Perejaume i alguna resistència més provecta, com ara Comadira. Els poetes.
Perquè aquest món ja no és el teu quan l’únic paper en el repartiment de la comèdia és el de rondinaire malcarat. Tots els prosistes seriosos rondinen. És el viatge fatal de la festa dels primers anys a la duresa dels últims llibres de contes de Monzó. Cap on pots tirar, si no? Aquest món ja no és el teu quan es substitueixen físicament els artistes i les obres. S’han de cremar les persones per mantenir l’estructura. On hi havia un escriptor s’hi posa un titella inconscient. On hi havia un quadre de Miró s’hi penja el dibuix d’una criatura. Ningú nota res, tothom viu més tranquil, és una pura substitució. Els talking heads són a la televisió, la ràdio, els diaris i els llibres. La llengua mateixa arriba a servir només per fer el lloro a Twitter.
Qui llegia últimament Monzó a La Vanguardia? Els seguidors del Monzó literari, no ho crec. Els lectors de La Vanguardia, encara menys – potser hi passaven la vista per sobre com la passen per sobre de tot l’articulisme actual, completament prescindible, el quatre lectors que deuen quedar, tal com la passarien per una revista del cor o pel BOE, per qualsevol escrit tancat en si mateix, dictat de dalt a baix, erm. Un escriptor no aguanta tanta hipocresia, perquè la diferència entre la hipocresia i el cinisme només és de grau. Monzó va ensenyar-nos que podies portar la intel·ligència arreu, que la intel·ligència ho ennoblia tot, dels llibres als estudis de ràdio i televisió, dels serials al futbol. Ara els mitjans s’han vacunat. És pràcticament impossible que la intel·ligència arribi o sobrevisqui en una llar d’infants aconduïda per cretins. Els programes d’humor intel·ligent ja no fan cap gràcia. Si existeixen, que ho dubto, ja no són un demostració de llibertat sinó, al contrari, una prova pública, un ensenyament del cinisme dominant, que es permet fer broma i tot dels seus abusos.
Aquest món ja no era el seu. Pot ser, però, que hi hagi amagats uns relleus a sota la taula? Hauran de ser molt joves. Només veig cendra, davant i darrere meu, la cendra de les pàgines cremades al forn del cinisme i que fan pudor de carn humana. El cinisme és enlluerna perquè és un mirall, però té el mateix gruix, no deixa anar més enllà d’un mateix. No hi ha refugi en el jo pelat. Entre la meva generació no hi haurà hagut cap escriptor brillant com Monzó. Poca exigència, poca intel·ligència, poca reinterpretació dels clàssics catalans i universals. Poca vista enllà del nas. Pretensió, tota la que es vulgui. I darrere nostre? Aquí haurien de parlar els que ara tenen trenta anys. Si la llengua aguanta, en un moment o altre acabaran sortint escriptors, i seran joves. El buit sempre s’omple i si la llengua aguanta qualsevol dia tindrem dos o tres autors nous que ens deixaran parats.
L’escriptura treballa amb la hipocresia, teixint-la i desteixint-la. Com més hipocresia, més al límit es posa l’autor, més se l’arracona. Per això són tan infreqüents els bons llibres i per això la literatura catalana té tant de futur i al mateix temps tanta dificultat per sobreviure i tantes possibilitats d’acabar engolida, amb l’idioma. Hem tingut durant el XIX i el XX escriptors immensos que per les limitacions polítiques – no escrivien en espanyol – no han tingut hereus fora d’aquí. Només s’ha de comparar amb la transcendència universal que han tingut els pintors catalans. Un escriptor que treballa el seu idioma és molt més difícil d’assimilar i rebaixar que un pintor, i no parlem ja d’un músic, un cuiner o un esportista. També podríem tornar al silenci literari i veure esvair-se la literatura catalana al XXI, tal com està passant, i tornar a l’erm anterior de mitjans del XIX. Però el desmantellament de la literatura és un probema a tot el món i més aviat em sembla que la decadència de l’humanisme obligarà a tornar a les paraules, és a dir a les llengües, si no s’acaba abans el món. Si s’acaba, tampoc vindrà de la literatura.
No puc saber si la meva generació, que és una generació de supervivència, com n’hi ha hagut sempre en el vaivé de les cultures, si la meva generació, formada en un moment de bonança cultural i després mantinguda en la marginalitat on han de viure els escriptors – però no tots, ni sempre! -, jo no sé si la meva generació, la del pas del XX al XXI, haurà estat capaç de passar el relleu. Em sembla que sí, d’una manera o altra sí, tal com Monzó o Moncada van fer-ho amb nosaltres, perquè encara veig darrere nostre uns altres escriptors i uns altres lectors que els fan possibles. Sembla un miracle que encara passi, però les arrels s’estan principalment enterrades. Cada cop em sembla també més difícil pels següents, els més joves, però és una sensació que tothom té passats els cinquanta quan pensa en el seu ofici o en la seva vida mateixa i troba el món cada cop més difícil pels joves. Qui ho té més complicat és un mateix, que per edat va quedant fora del món. Com diferenciar la persona del seu moment i el moment de la persona? Com separar l’envelliment del pensament i l’envelliment del pensador; la decadència de la persona i la seva mortalitat i el temps que l’empeny a l’abisme? Com no pensar que és el món, que a cada bugada hi perd un llençol? I amb tot n’hi ha hagut tantes, de literatures apagades, esborrades del mapa després d’agonies com la que vivim… I al cul de la capsa de Pandora hi havia encara l’últim mal, que és l’esperança.
Que hi hagi persones, familiars o no, escriptors o no, que, aparentment al marge del virus, hagin caigut durant l’emergència, i que en caiguin més com més dies passen, no m’estranya gens. Els negocis físics són negocis mentals, ara no es veu perquè ara no es veu res perquè durant tres mesos hem abandonat qualsevol preocupació amb l’excusa de salvar la pell, però, com no havien de caure els que ja vivien al límit?
Fa una setmana, em vaig fixar en un pessimisme general que encara es nota avui al discurs públic, un pessimisme que no permet alegrar-se del desconfinament, de sortir de la presó, com si ara paguéssim l’haver cedit a la por la responsabilitat que teníem de resguardar els nostres cossos, com si ens haguéssim deixat endur pel corrent i ara ens fos impossible atrapar la ribera. La renúncia ha estat forta i la factura serà alta. La hipocresia és una derrota però fem, teixir-la i desteixir-la.