Temporal

Ja ho aviso d’entrada. Pot ser que barregi coses en aquest article.

El cas és que dilluns feia molt mala mar, a la ràdio parlaven d’onades de fins a sis metres i no m’ho vaig voler perdre. Vaig saltar unes cintes de plàstic que els municipals havien posat perquè ningú passés pel camí de ronda i vaig baixar a una cala. A l’estiu aquell camí és esponjós, ara al desembre és afilat com la llum i molt verd.

La cala tampoc semblava la mateixa. Estava preciosa, tan grisa, esgarrifada i plena de perills. La mar ofegava els esculls, bramava contra les roques, s’hi tirava a sobre podríem dir sense retòrica que pornogràficament, entrava i sortia per tots els recons del granit i llepava fins allà on podia.

Costa de creure que aquests espectacles no tinguin més seguidors. Jo hi posaria una càmara i en faria un canal temàtic. I el fet és que mentre m’estava aturat a davant de mar com els gavians que veia arraulits aquí i allà entre les roques, mentre m’estava allà plantat com un estaquirot, a pocs quilòmetres, concretament entre Palamós i Calonge, una onada se’n va endur una pobra dona de setanta-cinc anys, una uruguayana que vivia a Palamós i que devia haver anat com jo a contemplar el temporal. A la tarda van trobar el cadàver a prop del camí de ronda de Torre Valentina i l’endemà ho vaig llegir al Punt.

Doncs mentre aquella dona s’ofegava jo m’estava amb les mans a les butxaques mirant la mar furiosa i pensant les vegades que jo mateix, com tothom, em puc sentir com aquesta mar o pitjor que aquesta mar, rebatent-me absurdament amb mi mateix, inútilment en contra dels meus límits, regirant-me rabiós al meu llit amb la mateixa violència contra el món, contra el meu llit i contra mi mateix. Llavors a dintre la persona es fan onades de sis metres que sembla que sortiran a pressió pels ulls, les orelles, el nas i la boca o que rebentaran les costelles, onades rabioses, amb desgraciats que s’hi barallen inútilment per no ofegar-s’hi, i en aquells moments més val apartar les criatures i posar cintes de prohibit acostar-s’hi perquè la missantropia pugui passar ample i no hi hagi ferits. Llavors tot t’emprenya i t’emprenya molt, la simplicitat del món et subleva, a dintre cada boca que s’obre per parlar-te hi refulgeix un neci i m’imagino que en casos de bogeria és quan la gent agafa una escopeta o una pistola. D’on surt, aquesta energia? Que no vivim al mateix món de sempre? I ens ve de nou? I deixa-ho estar, home!

Vaig sortir del camí de ronda i vaig enfilar-me amunt pel bosc per poder arribar a veure uns esculls de mar. Llavors vaig fer un descobriment que em va deixar parat. Una clapa de pinatells entre la pinassa. Una autèntica clapa de pinatells, uns pinetells que pel lloc que eren devien tenir regust d’algues i d’estrelles de mar. Però per desgràcia havia fet tard. Encara s’aguantaven drets però ja estaven secs i blancs. Sembla mentida, tanta bogeria pels bolets i tant de pont de la Puríssima i els catalans ens havíem deixat perdre aquells pinatells.

Vaig obrir-me a mi mateix el cor i vaig mirar si em sabia greu. Doncs no. No me’n sabia gaire. M’eren igual. El vent feia grinyolar les branques dels pins i semblava que passessin avions. El mar de tant en tant clavava un cop de puny com un tro i jo estava sol allà, amb aquell mal temps, mentre no gaire lluny s’ofegava una dona de setanta-cinc anys. Vaig pensar en la llibertat, en l’èxit de les consultes independentistes del dia abans i en l’acabament de la salvatjada dels toros. Estava bé.

( El Punt, 19 de desembre del 2009)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant