13 d’agost del 2009, 8h

Semblava que havíem de reposar una setmana seguida però a les set ja érem tots aixecats. Culpa de l’excitació. Y encara dorm, té l’esperit tranquil.

Esperant l’hora d’esmorzar camino descalç fins els límits de Benasc. Tinc els peus inflats i llagats i no duc sabates de recanvi. A part d’això em sento agraït de tornar a veure el sol. També és veritat que ahir vaig exagerar. No n’hi havia per tant. Sóc pusil·lànime. Irresponsablement irracional. Quin pare confiaria els seus fills a la muntanya si la muntanya fos perillosa? Quin pare s’arriscaria a deixar vídua i orfes o a provocar-ne si hi hagués aquest risc? El desconeixement es manifesta a través de les pors i les pors s’activen sempre en els viatges.

Si no fossis covard t’ho hauries passat millor. O almenys t’ho hauries passat bé. O hauries vist si més no el paisatge. Hauries descobert un al·licient més d’aquesta vida. No t’hauries emmaniat amb les roques. T’haurien sigut igual, les roques. Hauries vist la bellesa de les roques. Hauries respirat aire net i no hauries anat amb la llengua a fora. T’ho hauries passat bé. Això has vingut a fer a la vida, diuen. No tinc perdó. Com sóc. No hi ha muntanyes perilloses ni impossibles, no hi ha muntanyes maleïdes. Hi ha covardia i falta de preparació. Aprèn d’una vegada a viure, desgraciat. Demana excuses a Y. L’Aneto és una passejada. No veus la corrua d’alpinistes com un rierol de formigues perpetu? T’hauria de caure la cara de vergonya. Si Verdaguer aixequés el cap. Criatures d’onze anys s’hi enfilen. En Jordi Pujol als seixanta-cinc anys. Els pares hi porten els fills, els animen a pujar-hi. I jo m’ho perdo per pusil·lànime. I tot el que no veig per covard!

Portades de la premsa local. Fotografia del muntanyista estimbat al Pakistan. Retrats aeris del cim d’on va caure. La família espera que el rescatin amb vida. S’ha organitzat una expedició. Si va sobreviure a la caiguda està preparat per resistir uns quants dies. Els seus companys confien en el rescat. Bah. El Paksistan.

Els que estan morts segur són els muntanyistes que ahir mentre nosaltres fèiem l’Aneto es van matar en diferents punts del Pirineu. Ocupen pàgines senceres dels diaris. A l’Aragó la notícia és la mort d’un exconseller del Govern Basc. Va patinar, va caure i l’enterren tal dia. A la premsa de Lleida la notícia és l’accident del germà Casanovas. Impulsor de l’escola Cintras i molt estimat al Raval de Barcelona.

Dies després sabrem que el muntanyista estimbat al Pakistan no van poder rescatar-lo. Va fer mal temps i els equips no van poder arribar-hi. Si estava viu es va morir esperant-los. També veurem a La Vanguardia la fotografia del germà Casanovas somrient davant d’un estany tan fotogènic com els que nosaltres hem vist. “El hermano Casanovas, justo antes de su caída en el Pallars Sobirà.”

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant