13 d’agost del 2009, 22h

He abraçat la família, he sopat i me n’he anat al llit. Eren les nou del vespre. Després d’haver conduït (descalç) tot el viatge de tornada estava convençut que m’adormiria de cop.

Fa tres hores que dono voltes al llit. És mitjanit i no hi ha manera.

Cap a la una em començo a preocupar. El cap recupera imatges del moment que passava la cresta amb el buit darrere meu. Les imatges tornen i tornen. Aquell granit blanc grisós. La timba. El salt al buit. Tinc un cervell obsessiu sempre tendent a una intensitat que el supera i que no sempre ve de mals moments – pot arribar a venir per exemple d’una bona lectura – però que sempre s’acaba tornant un mal moment, un moment en què arribo a tèmer per la meva raó. És a dir que poc o molt la perdo. Com és que no puc aguantar les regnes? Només m’ho explico per una feblesa de caràcter. Falta força. He vist psiquiatres. No m’ho han resolt. Tendeixo a pensar – com tots els sonats -, que té una explicació moral. Qüestió que té avantatges i desavantatges però que ara no és el tema. Comprenc que si tingués un caràcter més fort aquestes maquinacions desembridades s’hi estavellarien, passarien com si res i ni les notaria. Però com que no el tinc no em posaré pas jo mateix la corda al coll.

Sóc un home de quaranta anys. No recordo un xoc emocional d’aquesta intensitat. Però espera. És la immediatesa, que me’l destaca. Qui no té gravada al cervell la imatge d’aquella vegada que va veure la seva vida penjant d’un fil? Un cop de volant salvador, un cop d’ull providencial que et salva d’un accident fatídic… Queda gravat. Més profund com més perill.

Havíem sortit de col·legi. El meu cosít llavors tenia sis anys i jo catorze. L’acompanyava a casa. Jugàvem pel camí. Jo l’empaitava. El carrer del Mall té un bon tros sense carrers que el travessin. Empaitava corrent el meu cosí. Va arribar al carrer de la Creu, que és per on passen tots els cotxes i els camions que vénen de Girona. Vaig cridar Roger! Atura’t! Va ser molt mala idea. Va girar-se cap a mi a pocs metres de travessar el carrer i sense parar de córrer. Fa més d’un quart de segle i veig perfectament la cara del meu cosí girat a un pam d’un camió que passa a tota pastilla tocant el clàxon darrere seu i ocupant el carrer sencer i el meu cosí mirant-me i salvat de morir atropellat per l’atzar d’uns segons.

O jo mateix pels penya-segats del meu poble. Patino i miro avall. Les roques del fons. Allà on la gent se suïcida. O una altra vegada muntant a cavall. Caic al galop, el peu em queda enganxat a l’estrep, el cavall m’arrossega. Si trobo una pedra em desnuco.

Si no van ser perills mortals m’ho van semblar.

Al llit el record del pas perillós es torna un un rull. Jo a la cresta amb les mans arrapades al granit, el cul enfora, el buit a sota. No vull pensar-hi. Penso: no has de pensar en el moment de perill. Però el moment de perill està inclòs a la frase. No surto d’aquí. El rull es multiplica exponencialment. No has de pensar en no pensar en no pensar en el moment de perill. No has de pensar en no pensar en no pensar en no pensar en no pensar en el moment de perill. No has de pensar en no pensar en no pensar en no pensar en no pensar en no pensar.

Aprenia què és un trauma. Com és que les persones que han sofert un atemptat o que han vist la seva vida o la dels seus en perill o que han estat agredides no són capaces d’oblidar-ho. Com és que acaben al psiquiatre. El pensament torna i torna.

Vaig posar la ràdio. No em distreia. La nit s’anava eixamplant. La por també és un rull. Es torna perillosa. Estimat mossèn Cinto, li presento els meus abismes xucladors.

Qualsevol dolor té un retorn, i sempre és pitjor. Amb els plaers passa el contrari.

La possibilitat d’haver trencat irreparablement l’embassament racional va fer-me donar voltes i voltes suades al llit fins que en un rampell de clarividència vaig anar a la cuina i em vaig prendre un somnífer.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant