2009

Com que som optimistes tendim a pensar més en l’any que ve que en el que s’acaba. Però amb l’edat fins i tot això deixem córrer perquè sabem que la il·lusió dels bons propòsits durarà poques hores.

Més val doncs passar comptes amb l’any que s’acaba. La nostàlgia encara no ha tingut temps de posar-s’hi i no embellirem el passat. El quadro de Cronos menjant-se el fill té sentit, però és mutu: nosaltres ens mengem l’any i l’any se’ns cruspeix a nosaltres. Sortint de la introspecció, intentaré fer un repàs personal, sense consultar diaris, del que em sembla que queda d’aquest 2009.

Internacional. Obama. No tant que un negre presideixi els EEUU com haver-nos tret de sobre la imatge d’estultícia que era Bush fill. Sí, la imatge. Barak Obama entra i es creua amb un que surt d’escena, Michael Jackson, el gran showman de la meva generació, com si la victòria del president negre hagués apagat del tot aquells intents patètics de renegar de la negritut. L’escalfament global continua. El món va escalfant-se i, en aquest xup-xup, la pandèmia gripal substitueix definitivament les pors de l’onze de setembre. Sense sortir de la religió ni d’internet, una monja ens adverteix contra les farmacèutiques.

Estatal. No vas bé si algú et recorda constantment que hi poden haver mals pitjors. La carta ZP  no juga a res de nou en el sistema bipartidista per torns espanyol. Per altra banda, l’estat no és capaç de decidir-se sobre l’estatut. Les estructures estan corcades, les malfiances sobre la justícia són absolutes i és el pitjor que pot passar-li al poder.

Nacional. De manera espectacular queda al descobert la utilització política de la societat civil. Els cantants de l’Orfeó Català havien de dinar entrepans mentre Salvador Millet repartia. El tres per cent del profeta Maragall s’ha fet de carn i ossos i es passeja entre nosaltres. Sense distincions polítiques ni nacionals, descaradament. El sistema democràtic és aquest, aquí i a Europa. Els cínics i els que hi tenen a perdre ens adverteixen que tenim els polítics que ens mereixem. En contrapartida, s’organitzen consultes al marge d’aquests polítics i resulta que tenen èxit.

Cultura. Mor Baltasar Porcel. Cap pel·lícula memorable, cap disc memorable, cap exposició memorable. A Girona es va poder la Casa de nines de Daniel Veronese, feta amb quatre mobles, completament memorable. Cap còmic memorable, cap concert memorable. Potser és la crisi, potser és desinformació meva. Desconfiança en tot cas.

Esports. El Barça ho ha guanyat tot.

Economia. L’especulació immobiliària s’ha esgotat en si mateixa. Conseqüentment, salten les trames de corrupció. El govern no va fer res al seu moment per regular la construcció i ara tampoc ha sabut fer res per arreglar la crisi, a part de negar-la. La solució ZP ha estat omplir els carrers de cartells del Plan E i refer voreres. Algunes caixes s’han fusionat.

Televisió. Increment de la gasòfia gràcies a la TDT.

Opinió. Una editorial conjunta feta pels diaris catalans al marge dels partits dóna una lliçó d’autoconfiança. Aquest 2009 sembla que els polítics hagin estat descaradament superats pels ciutadans. La democràcia civil ha passat a davant de la democràcia política. Deuen estar molt tocats per no prendre les regnes d’un cop de mà. Veurem quant trigaran a despertar-se i reaccionar i de quina manera.

Mentre això no passi, brindem amb cava i bon 2010.

( El Punt, 25 de desembre del 2009 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant