Postescrit

Llegint un pròleg del doctor Joaquim Molas em trobo aquesta frase referida a Mercè Rodoreda: “malgrat l’intimisme de Viatges i Flors, no cau mai en el parany descordat de l’autobiografisme.”

El parany descordat de l’autobiografisme és un sintagma molt adient en qualsevol blog. Em pregunto si com suggereix la frase l’autobiografia té més risc de ser descordada. L’autobiografia pot ser impúdica, pot ser intranscendent i pot ser, doncs, descordada. Però què no té el risc de ser-ne? És com dir que la Rodoreda no es descorda mai, cosa per altra part certa, amb alguna minúscula excepció. El risc que assumeix la persona que escriu és el de descordar-se. En l’autobiografisme, en l’adjectivació, en la hipèrbole, hipèrbaton, ficció, broma i  severitat, perquè en definitiva escriure és sempre exagerar sense que es noti gaire. Trobar els límits i esbotzar-los, es tracta d’això. El mèrit és no passar-se de frenada o ser prou fort per matenir el volant. S”espera de tu que et saltis les duanes:  després et tocarà aguantar i viure sense papers. És un pur joc de supervivència.

No podem evitar la tradició però tampoc podem caure en el refregit. Jo no puc seguir Verdaguer. Ni somiar-ho. Als trenta-set anys aquell home s’enfilava a l’Aneto. La descripció que va fer-ne és tan seva, és tan del seu moment, és tan bona! No puc ni pensar a seguir les quatre pàgines que hi va dedicar aquella béstia. Ja seria molt recollir una engruna de la pròpia personalitat, la personalitat del moment, bona o migrada.

Hi ha hagut un autobiografisme descordat en aquestes petites notes d’ascensió? Ni mai ho sabré, ni la resposta serà constant. Però, sisplau, l’autobiografisme no equival a solipsisme. De la mateixa manera que llegint els altres interpretem el manual nostre, en nosaltres comprenem el manual de funcionament seu, i res de nou.

No vivim dies èpics, almenys que jo sàpiga. Hi ha els combats individuals i tantàlics de sempre i poca cosa més. Avui no podria escriure’s, com Verdaguer fa el 23 de juliol del 1883, posant-ho al final de tot de les notes del carnet de ruta De Montgarri a l’Aneto i per tant com a conclusió de la seva aventura, que “l’anada a la Maleïda és perillosa; no l’aconsellaríem a ningú, si no emprenent-la amb cordes, ganxos i varis companys valents”. Ell va estar a punt de quedar-s’hi, a mi com a molt la maleïda va fer-me ballar una estona el cap.

O les ungles.

Un mes després de l’ascensió va caure’m la primera ungla dels peus.

Encara avui tinc les ungles dels dits grossos dels peus d’un morat tan afavoridor que la gent quan me’ls veu sota les llenques de les sandàlies aixeca la mirada i pregunta:

- Que t’has pintat les ungles?

One Response to “Postescrit”

  1. Eduard Ribera Says:

    Escriure és sempre exagerar sense que es noti gaire… M’agrada, Toni. Que tinguis una bona entrada al 2010 i que treballis força.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant