L’actriu
L’actriu surt a l’escenari amb la resta de la companyia. Aquesta nit ha brodat la seva Nora i el públic també ho sap. Poc a poc, primer els extrovertits i després els vergonyosos, tota la platea s’aixeca dreta i aplaudeix i és evident que l’aplaudeixen sobretot a ella.
Són argentins. Actuen en aquest petit festival internacional de províncies de pas cap a París i Roma, on seran aplaudits amb el mateix entusiasme que aquí, el mateix que tenien al seu país. Demà o demà passat sortiran unes crítiques fabuloses als diaris, sortiran als suplements dominicals les entrevistes que li han fet, amb les fotografies, i és sobretot per ella, per la seva interpretació.
És l’última de sortir, amb el teatre ja tancat. L’esperen uns homes al bar a punt de tancar, la feliciten, li donen les gràcies per la interpretació. “Hem retrobat el gran teatre”, diu un. Es queda amb ells, fins que són ells mateixos que la deixen sola.
Se’n torna a peu cap a l’hotel. Els altres actors ja deuen ser al llit. Podria haver dit a aquells dos homes d’anar a prendre alguna cosa, potser a un dels dos no l’esperaven a casa.
Fa una calor desagradable a dintre el llit, la calefacció està massa alta però necessita el pes de la flassada a sobre. Les feines de la imaginació, els treballs artístics tenen moltes satisfaccions. No la de viure dels aires del cel.
Totes les ambicions s’assemblen a la dels diners. Guanyes diners però la devaluació d’aquests diners és directament proporcional a la quantitat que en guanyes. Per això l’ambició no té mai fons. Ja no seria ambició.
Però l’ambició artística, què demana? Què vol? Per què aquesta vida de teatres, de viatges sense amics, sense família, aquesta maledicció de no saber d’on ets ni exactament per qui treballes, cada tants mesos a dintre la pell deixada d’un personatge diferent, la disfressa. No és pels diners, no és per la fama, no és per cap autodemostració. Sovint ni això hi ha. Per què és, doncs? Per comunicació, i tampoc n’hi ha mai prou.
