Toni Sala

Supermercats, bancs i botigues han incorporat últimament la firma electrònica escrita. L’altre dia vaig firmar així un contracte d’internet en una botiga. Primer vaig firmar en una pantalleta i després van imprimir-me el contracte firmat sense haver-lo jo vist abans. Encara avui haig de llegir-me’l. Ja no ho faré, ja és massa tard, ja està firmat.

Passa una mica igual amb els articles de diari. Són curts i una vegada els has començat a llegir de seguida arribes al final. Potser l’article era una animalada, però no hi ha hagut res a fer. És com aquesta frase: ja està llegida. Ho dic per si algun lector s’ha sorprès trobant-me per aquí el diumenge. Què hi farem. Amb el canvi d’any m’han passat a aquest dia, que és el del senyor.

Els diumenges hi ha més temps i la lectura pot ser més atenta. Això no és necessàriament bo. La mirada lleugera al diari d’entre setmana, la lectura distreta de cada dia, el cop d’ull ràpid al bar, aireja i desinfecta els articles. Els treu l’afectació de l’ambient resclosit i tancat d’una lectura morosa. Però també és veritat que en repòs els diaris guanyen. Com la vedella amb bolets, són més bons l’endemà, deslliurats de la immediatesa. Semblantment, el diumenge els diaris no tenen la urgència d’entre setmana. Més aviat s’arrosseguen darrere els seus amos, de la taula a la tauleta i de la tauleta a la taula, d’un sofà a l’altre, o queden a sobre d’una cadira, el suplement per aquí, el cos principal per allà.

Havent dinat, el diari del diumenge és la muralla perfecta contra el setge despietat d’una conversa familiar de sobretaula, interminable. El diari també pot salvar-te la pell un diumenge a la tarda, quan el món s’acaba a quarts de tres i les hores que queden abans de tancar el llum són una terra de ningú, erma, impossible. Per culpa d’aquestes hores la majoria de gent s’estima més els dissabtes, amb el diumenge a la cantonada, i n’hi ha de refinats que encara s’estimen més el divendres, amb dissabte i diumenge per desembolicar, i també n’hi ha de malalts com jo, que ens estimem més els dijous, els dimecres, els dimarts, els dilluns… O els diumenges. Un diumenge encara verge, que obres obrint el diari, un diumenge llarguíssim que saps, doncs, com comença però que per més que cada setmana sigui igual no saps massa bé com caram s’acaba. De sobte ja és migdia i de sobte ja ets a punt d’espavilar-te per menjar qualsevol cosa per sopar. Entremig hi ha hagut potser un dinar familiar, una passejada, uns amics o un cine, els plaers menors de la llibertat condicional.

També els diumenges, com els finals de cicle, són un moment bo pels sants propòsits. Jo voldria el diumenge sortir del ressó eixordador i capdiminut de la gresca diària. Cada dia algú aixeca una mica la veu i les parets retornen amplificada aquesta veu, el so rebot d’una paret a l’altra, repetit cada vegada més fluix fins que s’acaba morint per falta de regeneració. Els diaris també busquen i necessiten una mirada de fora, des de l’exterior o des del passat, i desertar la devoció del propi clos.

La millor arma de l’enemic és comprar-te i per això m’agrada tant cada cop que algun lector se’m queixa que sóc massa pessimista. Ho aviso pels pròxims diumenges. No en tinc res, de pessimista, jo. Tal com l’entenc, el pessimisme fa de frontissa al suïcidi. Els únics pessimistes són els suïcides i els únics suïcides són morts. La resta és gent més o menys desperta, desenganyada o legítimament mandrosa.

( El Punt, 3 de gener del 2009 )

This entry was posted Dilluns, Gener 4th, 2010 at 7:53 am and is filed under Personal. You can leave a response, or trackback from your own site.