Absolts (1)
Com sabent que era un sopar especial la Maria i en Jordi van arribar molt aviat. Era estranyíssim perquè més d’un cop havia hagut de trucar la Maria per por que a última hora decidís no recordar-se’n de venir amb una excusa inventada que donava al cap d’uns dies quan suposava que ens havia passat el disgust d’haver-la esperat més enllà del raonable.
Havíem sopat, doncs, i havíem acabat les postres. Darrere les esquenes hi havia la foscor i en algun lloc de la foscor hi havia el telèfon, que no sonaria.
Vam compartir amb en Gabriel els temps confusos de finals dels vuitanta i principis dels noranta. Ens el va portar la Maria al cap de tres mesos d’haver-lo conegut a la gestoria. La Maria canviava de feina cada mig any, llavors. Primer va fer-ne poc cas, ens va dir, però quan va lligar caps i va entendre que un seu company de feina buscava algú per compartir les escapades al món lluminós de l’heroïna va quedar admirada de com és de minúscul el món. Feia sis anys que en Gabriel treballava a la gestoria. Amb quin propòsit si no esperant-la? Ens el va presentar i van començar a viure junts. Vam veure’ls tornar-se un matrimoni sense fills. Formaven un subgrup a dintre la nostra colla i compartien la butaca al cuarter general d’un pis que teníem al carrer dels Alps. En Gabriel s’entenia bé amb en Jordi i va acabar tenint una relació amb prou feines dissimulada amb la que llavors era la parella d’en Jordi, la Marta. La Marta va caure a principis dels noranta. En Gabriel m’havia salvat a mi mateix més d’una vegada però aquell cop no hi va ser a temps. No va poder fer-hi res, quan va reaccionar ella ja estava freda. En Gabriel va desaparèixer després de l’enterrament. Un matí la Maria es va despertar i en Gabriel ja no hi era.
Va ser l’últim d’entrar al nostre grup, doncs, i el segon d’abandonar-lo. La Marta va quedar-ne definitivament a fora, jove per sempre, segons un tòpic que es repetia molt als funerals d’aquella època. A ell l’havíem buscat, havíem preguntat molt i en tot cas estava clar que no es punxava per la nostra zona. Havíem acabat per pensar que acarat amb la mort de la Marta i segurament ajudat per una família que no coneixíem havia aconseguit ingressar en algun centre de desintoxicació lluny de Barcelona, segurament a l’estranger. A la gestoria no van voler-li donar a la Maria cap adreça d’abans de conèixer-la, ni cap telèfon, cosa comprensible vist els problemes que havien acabat portant a dintre mateix de l’empresa els conflictes de parella entre ells dos i el mal aspecte que havien anat prenent a conseqüència d’això i de la desfeta del grup del carrer dels Alps. Per no parlar de les ganes que devien tenir de perdre-la també de vista a ella en els temps de la sida. Llavors ja havia passat molt més de sis mesos a la gestoria i com de costum la Maria va tornar a canviar de feina, com de costum per una de molt pitjor. La resta d’aquest conte és la de tots els supervivents. Amb esforç i recaigudes en Jordi, la Maria i jo vam anar aixecant muralles entorn nostre.
Ara podíem enyorar els dies que passàvem tancats al pis del carrer dels Alps, al capdavall la nostra joventut. Podíem enyorar amb un record dolç de recança els llavis i les ungles blaves de la Marta, que vivia sola amb una mare desesperada i no podia permetre’s la nostra vitalitat sense contrapartides. La Marta provava de deixar-ho un parell de cops per setmana. Va deixar-ho del tot però amb la vida. El pilot automàtic de la respiració va engegar-la a l’altre món.
Assegut a taula amb els supervivents deu anys després jo mantenia el somriure però no seguia la conversa. Ja ens havíem trobat altres cops però tots sabíem que aquest sopar era l’últim. No quedava res que ens poguéssim oferir els uns als altres. La Maria i en Jordi i vivíem en planetes de galàxies diferents. Però en cap moment del sopar vaig pensar seriosament d’advertir-los. Era una barreja de traició i redempció. Un pecat només es tapa amb un de més gran i una vegada assumit que callaria i deixaria en tot cas oberta la possibilitat d’una trucada d’indult d’última hora vaig anar-m’ho explicant diferent. No deia que estava a punt d’arribar en Gabriel perquè no volia un recordatori per l’absent com els que teníem amb la Marta. Feia uns minuts havíem estat recordant un viatge a Mallorca. La Marta va entrar al camarot que compartíem i ens va despertar a tots de cop, tornava amb la pell renovada de prendre la fresca a coberta, ben d’hora, lluny de l’aire viciat del camarot amb la xeringa a la paperera, la Marta amb un llibre de poesia a sota el braç mirant com sempre d’escapar-se amb aquell cos malapte, prim, aquell caminar desemparat que atreia els homes.
No es tractava com fèiem amb la Marta de conjurar el cadàver per donar al difunt un tracte digne entre els vius recordant-lo com era en vida per no deixar-lo sol en el nínxol. No es tractava de conjurar el cadàver d’en Gabriel, de defugir-lo per acceptar-lo. Des que m’havia trucat feia una setmana, el cadàver d’en Gabriel s’havia anat omplint de vida. Hi havia un altre viu al menjador i el seu cos estava a punt d’arribar.
Vaig aixecar-me amb l’excusa d’anar a buscar una ampolla de vi.
- Encén el llum.
Vaig desaparèixer sense fer-ho cap al passadís. Vaig tancar la porta darrere meu i me’n vaig anar de dret a l’entrada. Si voleu tenacitat, en Gabriel. El replà de l’escala estava a les fosques, ho veia per l’ull de peix, però ell ja era al replà.
El vaig agafar pel canell, el vaig fer entrar i el vaig estirar cap a la cuina. Els murmuris que venien del menjador van fer-li tensionar els músculs i vaig trobar-me que un robot em remolcava al final del passadís.
Va entrar al menjador i va encendre el llum general. Sabia perfectament l’interruptor. Els meus amics van veure la meva covardia. La meva mà encara al canell d’en Gabriel.
