Quim Monzó
No ha nacido, ni se le espera, el español que valga más que otro ( José Bono – 6/XII/2009)
Em van dir que li dedicarien una mostra i un catàleg i ja vaig imaginar-me’l estirat a dintre un taüt, maquillat de blanc i retratat per promocionar l’exposició. Em vaig equivocar perquè era una broma massa òbvia.
Un altre escriptor que també m’agrada molt va dir un cop que l’obvietat és el primer defecte col·lectiu dels catalans. Això s’ha fet encara més dur els últims anys, en què hi ha hagut sobreabundància de tot, també d’obvietat, de manera que s’ha trobat un nom: el “políticament correcte”. “Políticament” perquè com menys compta un polític més obvietats fa servir, i en aquest país en concret els polítics que ens hem dat ( i beneït ) ja es veu el que compten.
Últimament de l’obvietat se’n diu clixé ( també pot dir-se’n facilitat, tòpic, lloc comú, estupidesa, cretinada o mentida ) i en tenim unes denses i nodrides varietats. Tantes que és un miracle la resistència humana al tumor cerebral. Tenim l’obvietat literària. És la primera que ha de polir-se un escriptor, la xerrameca, l’heretada i l’autogenerada. Després hi ha l’obvietat sentimental. Aquesta poc o molt afecta a tots. L’obvietat nacional. L’obvietat adjectival. L’obvietat televisiva, radiofònica, periodística. L’obvietat de dretes, d’esquerres, la sintàctica, la metafòrica, la matemàtica, l’obvietat del mestretites ( demolidora ), l’obvietat antiòbvia. Paraules clixé, temes clixé, països clixé, continents clixé, móns, galàxies, forats negres clixé. I després hi ha les persones civilitzades que et fan sortir de l’obvietat d’una manera o altra, amb una garrotada si convé. Per mi aquesta és la gràcia de Monzó. Sense gent com Monzó, Pàmies, Moliner o Puntí tot això seria molt més desagradable.
Una vegada vaig enviar-li un llibre meu acabat de publicar. Al cap d’un temps vam coincidir en una sessió fotogràfica. Et vaig enviar un llibre. Sí, va anar directament a les escombraries.
Costa parlar bé de Monzó perquè repel·leix l’obvietat. Els escriptors ja s’expliquen per si mateixos. La seva feina consisteix a haver-ho dit millor i abans que tu. Tot el que en diguis acaba sent obvi. I en canvi atrauen no mil, miríades de cretins. Com li passava a Josep Pla, els salvapàtries de torn ( obvietat autòctona endèmica ), amb una persistència mecànica van fotent-li a Monzó dia sí i dia també. Amb resultat zero. Però el clixé és molt fangós i s’hi empantaneguen. És molt difícil sortir de l’obvietat. Arriba un moment que o bé et repeteixes o bé has de callar ( un escriptor mut seria ideal, però no pot ser ), i quedes atrapat en el clixé o en el clixé de voler sortir del clixé, com en un d’aquests cercles viciosos que de vegades Monzó descriu.
Això és el que m’admira, aquesta resistència monzoniana, que encara estigui viu. Que mantigui la ironia, per més que li vagi desapareixent dels llibres. Trencadors de tòpics companys seus tan bons per la salut mental com Barnils, Vendrell o el Mikimoto de Persones humanes van ser eliminats amb èxit del mapa públic. El mateix Vallcorba cada cop publica menys en català. Això torna a fer pensar que el que compta és resistir, aguantar ( antiga especialitat catalana ). No és que Monzó pugui sobreviure una mostra, una academització amb la mateixa elegància amb què va sobreviure al festival de Frankfurt, és que ni la notarà.
(17 de gener del 2010, El Punt )
Gener 18th, 2010 at 4:51 pm
M’he quedat amb la impressió que acabo de llegir una cosa honesta sobre Monzó, quan no és habitual. Potser no comparteixo del tot allò que dius, però això és molt secundari. També em queda la sensació que em cal rellegir fins a llegir què dius entre línies.
En tot cas, paraules justes.
Gener 18th, 2010 at 10:07 pm
Hola, Toni, el teu text contra els llocs comuns amb el Mónzó com a ‘exemplum’ m’ha semblat magnífic.
Mots sincers, sencers i exactes dibuixats amb mà de cal·lígraf.
Moltes de gràcies!
Salut i tequila!
biel
Gener 19th, 2010 at 11:42 am
Si voleu guanya un exemplar de Monzó. Com triomfar a la vida podeu participar al concurs de Cercle