Els entorns de Víctor Català (i2)
L’ermita de Santa Caterina
Santa Caterina és un cas excepcional de paisatge literaturitzat que es manté intacte. Pot arribar-s’hi des de Bellcaire, però més val fer el camí sense asfaltar paral·lel a la carretera, un camí de carro amb els camps de l’Estany a la dreta i les parets seques i les pinedes i dunes a l’esquerra.
Caterina Albert convertia en relats les històries locals que sentia explicar als masovers, o al carreter mateix que la duia per camins com aquest, a visitar les propietats. Hi havia hagut un ermità de Santa Caterina abandonat per la seva dona. Però els drames rurals que escrivia – Solitud no deixa de ser-ne un – eren massa crus per donar noms, i ella massa creativa per haver-se de lligar estrictament a la realitat.
Les muntanyes esquerpes del Montgrí – a l’Escala, esquerp té el sentit d’espavilat – van engrandir-se molt a la novel·la, els noms de lloc van canviar i el castell va desaparèixer. Però els camins cantelluts, la solitud d’aquests paratges on, d’hivern, només hi pugen caçadors, i, sobretot, l’ermita, són exactament com els descriu la novel·la.
L’ermita hi sembla posada com un acolliment a les ànimes de la plana que pugen o baixen el purgatori del Montgrí. L’ascensió al castell – castell que mai no va servir de res - es fa passant per una creu com la de la novel·la, per la vora d’una cova – el cau del Duc, al llibre el Bram -, i per sobre de Torroella – Riudorta a la novel·la -, trepitjant una roca tan descarnada que és com si el massís – que popularment es veu com un bisbe o una dona estirada, amb el castell fent d’anell o de mugró – fos en aquest cas la nostra pròpia persona. Res t’acompanya, a part de la roca i el cel; som nosaltres amb nosaltres mateixos, que és el que explica tan bé Solitud, la història d’una noia que es passeja pel paisatge dur, pelat i solitari de la pròpia persona.
Els dies festius, el Patronat de Santa Caterina s’encarrega que l’ermita estigui oberta. Llegida la novel·la, es torna reconeixible la capella barroca, que encara conserva alguna de les relíquies que impressionen tant els lectors. Cal, llavors, pujar a la sala amb paviment de fusta i enfilar-se per l’escala de cargol al campanar: des d’allà es veu la solitud de la muntanya.
( Descobrir Catalunya )
