Michael Haneke
La cinta blanca m’ha semblat un Haneke més arrodonit i menys transgressor, més civilitzat, de vegades ratllant la postaleta - no hi fa res si volgudament –, però inquietant com sempre, serenament inquietant, diria, que ja és dir. Tothom hi ha vist Dreyer i Bergman, el pastor protestant i el nord i la neu i la pintura flamenca, però el més característic de Haneke és la part d’Ibsen: posar en escena una qüestió social. En això no el guanya ningú. Un Ibsen passat per Kafka, però, amb el metge rural, l’administrador, el baró i el seu castell, el poble i el foraster que s’hi troba entremig i que mira d’entendre’l.
La pel·lícula explica l’ambient de formació d’uns monstres, monstres que són fills d’una societat monstruosa, que és filla al mateix temps d’una altra societat que és filla d’una altra societat, etcètera. En el moment que aquesta societat comença a descomposar-se, s’obren clivelles, creix la repressió i la pots arribar a veure per dintre. El protagonista de La cinta blanca és un sastre que s’ha posat a fer de mestre. Ha sortit del seu àmbit i ha entrat en contacte amb els cadells d’aquella societat just quan estan deixant enrera la innocència infantil. Al final de la pel·lícula, el mestre tornarà al seu ofici de sastre. Entremig ha pogut fer de detectiu i analitzar aquella societat. De gran, quan ho hagi entès, tindrà el valor d’explicar-ho.
La fórmula inquietant i kafkiana de Haneke consisteix a despertar-nos els fantasmes subterranis, especialment els vinculats a la culpabilitat. M’ha passat un sol cop a la vida de no poder aguantar fins al final una bona pel·lícula i va ser amb Funny Games ( filmada per Haneke el mateix any que la seva versió de El castell, el 97, i tornada a filmar ara fa un parell d’anys ). Dos assassins vestits de blanc, educats, amables, formals, aparentment inofensius i potser no tan aparentment innocents arribaven a una casa burgesa i sabies d’entrada que matarien sàdicament tota una família. No hi havia mòbil, els matarien per pura maldat. El recurs d’amagar els motius i ressaltar allò que els amaga i els conté – la cinta blanca té la mateixa funció a la pel·lícula que les portes blanques, les tanques o les gàbies – és el que ens tensiona i altera. Haneke és molt conscient de què està remenant. “Un film són 24 mentides per segon al servei de la veritat, o al servei d’intentar-la atènyer”, diu. “És increïblement difícil presentar la violència a la pantalla d’una manera responsable.”
Obvi que Haneke no està parlant del moment en què ambienta la pel·lícula, just abans de la Primera Guerra Mundial, sinó d’avui, i la clau és si tenim, ara, una societat menys mentidera, menys repressiva, menys hipòcrita, menys culpabilitzant i menys perillosa que la de la pel·lícula. Haneke veu Europa en un moment de gran crisi en tots els àmbits. No és, com de vegades pot semblar-nos, un problema només espanyol. No hauria filmat aquesta pel·lícula si no hagués volgut avisar. I a Caché va donar algunes pistes, molta atenció, fixant-se en el problema dels immigrants.
El terror de La cinta blanca és ambivalent. El mal és a la societat mateixa, tranquil, que no és només culpa teva. Però tremola, que no hi ha res a fer. I el que pot venir-ne és tan gros que podrà dir-se’n nazisme. L’ordre comporta violència, el desordre també i en qualsevol cas rebran sempre els més febles – això queda més que clar.
( El Punt, 24 de gener del 2009 )
Gener 25th, 2010 at 4:51 pm
Després de llegir l’article sembla indispensable anar a veure el film. Si no vaig equivocat he vist tota l’obra anterior de Haneke, i penso que no sempre és tan transgressor. Sí que provoca i inquieta, i sobretot fa pensar unes hores després de veure’l, cosa que s’agraeix encara que només sigui per amortitzar els euros de l’entrada. Entre les meves preferides tinc “Code inconnu” i “Caché”.