Libre de home
Llegeixo Llull com una obra de gènere, és a dir, no espero pas que em sorprengui, me’l faig a mida, sé les parts que m’he de saltar, on trobaré el que m’agrada, i anar fent - com un Simenon, un Veloso o un Woody Allen.
“Com sia covenient cosa que home sàpia què és home, volem encercar e mostrar què és home”, comença aquest llibre. Mai s’hi posa per poc, Llull. La primera part, de “ésser de home”, és un tractat científic que en quaranta pàgines explica l’home materialment. Les volutes i tobogans de la llengua, les giragonses sintàctiques i l’organicitat d’una prosa literària turgent, que encara no s’ha donat: “l’elementatiu en son propi elementable elementa lo elementable qui ve de fora”…
Però el nucli del Libre de home és a la segona part, “que és de mort de home”, és a dir, de la frontera que ens departeix de Déu; allà on més visible el tenim. Llull és exhaustiu, cartògraf, metàl·lic, però quan arriba als punts boirosos i a les tovors cedeix a la poesia, no hi ha cap més manera. Si era un fantàstic és que s’havia de ser un fanàtic de l’home - és a dir, de Déu; aquí hi ha la clau del llibre - per enfrontar-se, meravellar-se de la complexitat del món. Per això és capaç d’esprèmer amb tanta força aquest memento mori de la segona part. Parla de la mort corporal i enumera “ço que mort toll a aquells qui moren” com fan sempre els creadors desbordants. S’endú voraçment el món a l’obra només d’enumerar-lo. La mort és arreu, en l’espai – “con sia ço que en la carniceria hom veja tots dies bèsties mortes, en la pescateria peys morts, e en los camps arbres morts”- i en el temps – “home entra en la casa e no sap si n exirà; e hix de casa: no sap si s tornarà. Hom compra l peix: no sap si l menjarà; met del vi en l anap: no sap si el beurà”… Llull encara té l’esperit prou pràctic per retreure les bondats de la mort, ja que, per por d’ella, l’home s’absté de riscos, es torna humil, pensa en Déu i, si és ric, fa caritat. Com que sense menjar ens moririen, la mort ens fa treballar i comerciar. Sense ella, “les unes terres no ajudarien les altres per mercaderia.” Parlant de la mort espiritual, com en una lletania, Llull cataloga els pecats mortals, diu on s’originen i la manera de guanyar-los amb cada virtut. Aquí és l’essencia humana: en la possibilitat de pecar – de conèixer la mort -, i Llull llavors es torna un gran moralista, perfectament actual, com quan ens presenta la tipologia de l’home orgullós o de l’envejós.
La implacable lògica lul·liana porta que tot plegat desemboqui a la tercera part, que és d’oració. D’oració a Déu a través de Jesús - “ver home sots per vostra natura humana”. Dedicar un llibre a l’home, naturalment, era dedicar un llibre a Crist. Resant resant, fa un repàs a l’evangeli i, finalment, una exaltació gloriosa del món que ens porta a pensar en el Desconhort, el Cant de Ramon o el Llibre d’amic e amat. La tensió entre l’amor a la idea de Déu – la “imaginativa” – i l’amor al Déu accessible en aquest món – la “sensitiva” –, fa saltar espurnes: som a la poesia.
( Quadern de El País, 2004 )
