Llegir? Obligatòriament?
En el fons del fons del fons, no sé si s’ensenya a llegir. És com escriure: s’ensenya a escriure? Es pot ensenyar a escriure? Se’n pot aprendre. Però, ensenyar-se’n? Seriosament? No ho crec.
Es pot fer que una persona tingui uns gustos concrets?
Es pot acompanyar, es pot agafar del braç algú que et tingui confiança i dir-li: mira, veus aquesta pintura? Doncs fixa’t en aquest detall. Mira-t’ho d’aquest cantó, interpreta aquest símbol, no et perdis aquest quadre. Això pot fer-se. Es pot encoratjar, aconsellar, però aconseguir que a algú li agradi un determinat pintor, músic o escriptor és com pretendre que podem arribar a les entranyes d’una persona i manipular els cables.
Som com som.
Ara bé, qualsevol principiant necessita un ensenyament. Algú l’ha d’acompanyar i li ha de dir: mira, tenim això. Es tracta només de donar-li a conèixer, de fer-li constatar que hi ha un gran plaer que se’n diu lectura. Que pot prescindir-se’n? Si no s’hi ha entrat, segur. Que d’entrada no és fàcil? I tant que d’entrada no és fàcil, perquè la literatura està feta de paraules, o sigui de raonaments, i hi ha mecanismes molt més immediats que la raó – la música, la pintura, el cine són més fàcilment accessibles -, que competeixen per un mateix espai de temps. Per això em sembla que un professor de literatura està obligat a obligar l’alumne a llegir bons textos. No li pot ensenyar a llegir en el sentit profund però pot iniciar-lo en la lectura.
Perquè llegir no vol intermediaris, llegir profundament és comunicació directa entre dues persones màxim – l’escriptor amb el lector, el lector amb si mateix.
Després, també és part essencial d’aquest llegir profundament llegir el que ens doni la gana i només el que ens doni la gana.
Alumne: per llegir bé, no pot llegir-se per obligació. Tots els grans llibres han jugat a saltar-se les normes - fins i tot aquesta -, i els lectors també han de fer-ho i per tant, alumne, has de llegir només els llibres que et vinguin bé o et recomanin persones en qui confiïs, i encara si el llibre t’agrada, i res d’obligacions.
( No confonguis l’obligació amb l’esforç: ens esforcem més en allò que no és obligatori. )
Deixa’t d’històries, agafa Gogol, llegeix-te El nas, El diari d’un boig o L’abric, que són contes, i si t’han agradat no et perdis Les ànimes mortes, que és una novel·la per morir-s’hi de riure.
( Institut, 2006 )
Gener 29th, 2010 at 1:26 pm
Hi ha verbs que no admeten l’obligació, com ara estimar, dormir, somniar i suposo que també llegir…
Març 10th, 2010 at 5:53 pm
Hola,
Ahir vaig anar al Rovafaves i vaig comprar comparar l’últim llibre que tenien en stock. M’he llegit L’abric de Gógol i m’ha semblat un llibre molt interessant pel punt de vista del narrador.
Això no obstant, com a professor com treballaries el llibre a l’aula? Creus que el relat té alguna moralitat o dobla lectura?
I posats a parlar sobre la lectura obligatòria, he de triar les lectures per al tercer trimestre. Em pots suggerir algun títol? De moment, he pensat per a 4t d’ESO: Si menges una llimona sense fer ganyotes i Aloma. Per 3r d’ESO: Temps de perdre; i per2n d’ESO, encara no ho sé.
Enhorabona pel llibre Rodalies. Em va agradar molt per la riquesa lingüística, per les descripcions excepcionals i, en definitiva, per l’alt contingut literari. Si no m’equivoco has literaturitzat Calella i Pineda de Mar d’una manera brillant.
Salut!
Xavier
Març 11th, 2010 at 8:51 pm
“L’abric” és un relat que es pot treballar bé a classe perquè és molt ric. Per una banda, faria que els alumnes detectessin els detalls. N’és ple. Després em dedicaria a interpretar el final, que admet diverses lectures. Sobre la moralitat, em sembla que és un aspecte que ha de quedar obert a cadascú. No hi ha però escriptura sense moralitat. Sí que faria notar que els russos llegeixen aquest relat que a nosaltres ens sembla tan trist amb un somriure d’orella a orella.
Sobre les lectures obligatòries, no tinc res en contra dels llibres que tries. “Aloma” acostumava a posar-la als meus alumnes, em sembla molt adequada, i suposo que “Si et menges…” també s’ajusta a una literatura que els interessarà. No conec “Temps de perdre”. Les lectures són una qüestió complicada perquè el primer que ha de creure en el llibre que posa és el professor. Per segon cicle d’ESO, convenientment guiats, et recomanaria “El carter sempre truca dues vegades” de James M. Cain ( tinc algun post dedicat a aquest llibre, post prescindible pel que fa als alumnes ), o algun Marai, Hraval o Monzó, o els contes de la Català.
Gràcies pel que em dius del Rodalies.
Març 12th, 2010 at 3:31 pm
Hola,
Ara estic amb “El nas” de Gógol. Em recorda molt a l’estil de Pere Calders. De fet, crec que podria passar com un conte seu. M’està agradant molt l’estil amb què escriu Gógol. Té un punt de sentit de l’homor o ironia (no sé com qualificar-lo) peculiar.
Gràcies per les recomanacions.
Xavier