Monzoniana (1)

Seré breu.

Ara mentre fèiem el descans estàvem discutint al bar si en aquestes ponències són més aclaridores les anècdotes o les dissertacions acadèmiques. A mi em costa la cosa acadèmica, sobretot respecte un escriptor d’ara i aquí i a sobre tan conegut i tan antiretòric.

Començaré per una cosa important, després explicaré un parell de batalletes i deixaré pel final la part acadèmica.

La cosa important és que ahir al vespre la meva filla va venir entusiasmada de l’institut perquè li havien fet llegir un conte de Monzó. La meva filla llegeix poc. Ha sentit a parlar a casa del tal Monzó i és natural que li interessés. Em va demanar altres contes de Monzó i va fer servir la paraula “guai”. El conte que li havien fet llegir era “Redacción”, sic, “Redacción”, en castellà ( a català llegeixen un llibre d’Eva Piqué. )

Les batalletes. Recordo la primera vegada que vaig veure Monzó… Va ser molt a principis dels noranta… Jo llavors anava a la universitat de Girona… Monzó l’havien fet escriptor del mes… Va venir a parlar a la Casa de Cultura… Al final de l’acte, un va demanar-li:

- Què et preocupa més?

I ell va contestar, més o menys, que li preocupava no poder ser al mateix temps a dos llocs diferents. Jo tenia vint anys i em va semblar una cretinada de resposta. Ara en tinc quaranta i em preocupa no pas la idea de no poder ser al mateix temps en dos llocs, sinó en tres, quatre o fins i tot cinc.

La segona batalleta ve del fet que el Sant Jordi de l’any 97 feia poc que jo havia publicat el meu primer llibre, Entomologia, i aquell dia vaig obrir l’Avui ( em sembla que algú va dir-me que ho fes ) i hi havia una foto petita de Monzó i li preguntaven quin llibre recomanaria aquell Sant Jordi i deia que el meu. Vaig quedar de pedra i a partir d’aquí cada vegada que jo feia un llibre li enviava i creuava els dits. Al cap d’uns anys, vam coincidir en una sessió fotogràfica pel diari El País al terrat d’un edifici del Passeig de Gràcia. Jo havia tret Rodalies ( Premi Sant Joan i Premi Nacional de Literatura ) i li vaig demanar si l’havia rebut. Em va dir que sí i que l’havia enviat directament a les escombraries. Vaig quedar descol·locat i li vaig dir que n’hi enviaria un altre, però no ho vaig fer. Al cap d’uns anys, Monzó va publicar aquell conte d’un escriptor consagrat que fa un elogi del llibre d’un escriptor jove, i segur que no vaig ser l’únic de pensar que no fos jo, que és clar que no ho era.

Interludi abans d’entrar a la part acadèmica. Jo distingeixo entre escriptors animals ( que predominen a la literatura catalana: Verdaguer, Maragall o Porcel ) i escriptors no tan animals ( que són els que m’agraden més perquè de tant en tant fan riure: Carner, Rodoreda, Monzó ).

2 Responses to “Monzoniana (1)”

  1. lola benelli Says:

    Tranquil: en Monzó va llençar Rodalies perquè l’anècdota és…fluixa; però no es va adonar del que és realment bo: el motiu o tema nuclear, tot el pathos que va teixit dins i en el paisatge: una creació d’alt voltatge, marca Sala.

  2. diseño web tarargona Says:

    Este sitio web es realmente un paseo a través de toda la información que necesitaba sobre este este tema tan complejo y no sabía a quién preguntar .

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant