Joan Maragall
Dimarts passat va inaugurar-se l’Any Maragall, que commemora el centcinquantenari del naixement i el centenari de la mort del poeta. Maragall és nuclear pel catalanisme perquè va descriure’l en el seu gran moment d’eclosió.
Fa cinquanta anys, per celebrar el centenari del naixement, va organitzar-se un homenatge al Palau de la Música. Van assistir-hi ministres de Franco i excepcionalment l’Orfeó Català va aconseguir el permís d’interpretar El cant de la senyera, que la dictadura tenia prohibit. Però a última hora va arribar una prohibició governativa i l’Orfeó no va poder interpretar El cant. Llavors una part del públic va posar-se a cantar-lo, es van tirar octavetes i això van ser els Fets del Palau, que portarien a l’empresonament i el consell de guerra a Jordi Pujol. L’any seixanta, doncs, el centenari de Maragall va celebrar-se al Palau de la Música. No cal gaire perspicàcia per entendre que la inuaguració de l’Any Maragall ara s’hagi fet en un altre Palau, el de la Generalitat.
El cant de la senyera és un poema de Maragall. El fundador de l’Orfeó Català, Lluís Millet – conegut també avui com “l’oncle-avi Millet ” – va musicar i convertir-lo en himne de la institució. L’Any Maragall portarà enganxat com una ombra l’Any Fèlix Millet.
D’entrada fa un cert efecte la comparació. Prenem per exemple un article de Joan Maragall titulat De hombre a hombre, un article de 1905, just l’any que gràcies a donacions particulars va començar-se a construir el Palau de la Música. Intercalem-hi paraules relacionades amb el sumari del cas Palau i a veure què passa. “Visité una escuela”, diu Maragall a l’article, “creada y sostenida por iniciativa y recursos particulares al calor del sentimiento catalanista (…)” Finançament il·legal de partits, corrupció, desfalc. “El presidente (…) es un hombre rico y muy ocupado en sus negocios, y su descanso de ellos consiste – caso singular! – en el cuidado de esta escuela.” Viatges de plaer, regals, restaurants, segones residències, amarres i iots, cotxassos, picaderos i casaments de luxe. “No aquello de aceptar el cargo por compromiso y presidir la Junta reglamentaria cada mes en su casa y desde allí despachar aprisa en una hora, que le parece robada a sus intereses o comodidades, los asuntos, enterándose de oídas y resolviéndolos por el frío informe de un expediente o de una simple recomendación, con aires de superioridad aburrida o ligereza de buen tono; no aquello de hacer un acontecimiento de dos o tres veces al año su presencia en el local de la escuela para presidir ceremoniosamente una repartición de premios o una inauguración de curso o acompañar allí algún personaje forastero a cuyas preguntas haga contestar al conserge que lleve al lado como un apuntador.” Les reunions del Patronat de la Fundació Orfeó durant el període Millet, els representants de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministerio de Cultura. “Y, ¿qué sucede? Que esto comunica un impulso y una alegría a aquella máquina, que es lo que hay que ver.”
Els temps canvien que no cal dir. Cada època té el seu funcionament i ja es comprèn que els catalans tampoc podíem quedar-nos enrere. És significatiu, però, que la gran barra lliure que hem descobert estigués posada just al cor d’una institució cultural i històrica. Tot i això, o potser per això mateix, dubto molt que els polítics assistents a la presentació dels actes de l’Any Maragall tinguin gaire idea de fins a quin punt l’escriptor que celebren els qüestionaria avui.
( 7 de març del 2010, El Punt )
