Maragall inacabable (12)
Tot això va a parar a la llengua. La llengua és l’emanació més pura del paisatge. “En la paraula”, diu Maragall, “és on més es veu la sola cosa que són matèria i esperit”, que és el que hem anat veient amb les muntanyes – entre les quals, per cert, la de Montserrat és “el símbolo a qué se ha dado nuestra alma, es el milagro de Cataluña” -: les muntanyes, els ametllers, la ginesta, la mar, etcètera.
I cada cosa identificada amb el seu nom, vist que “El signe de la pàtria, jo crec que és el llenguatge permanentment estès en un territori.” Per tant, “la retama y la ginesta serán siempre cosas equivalentes hasta cierto punto, pero no más que hasta cierto punto: hay dos almas de por medio.”(…) L’ànima altre cop, trobada en el paisatge. “Esos nombres catalanes que me penetran y deleitan más que todos los otros nombres del mundo, así como los lugares que designan yo los encuentro los más hermosos de la tierra porque me parecen algo de mi mismo hecho monte, hecho prado, hecho fuente, hecho immensidad de la vista, hecho pureza del aire, de mi aire, de mi altura!”(1902)
O sigui, jo surto de la terra a través del llenguatge i per tant em puc veure a mi mateix a la terra a través del llenguatge. Això és Les muntanyes.
La qüestió de la llengua i el paisatge tindrà un gran pes a la literatura catalana de principis del vint. Víctor Català i Joaquim Ruyra seguiran aquest mateix procediment d’exterioritzar-se en un paisatge. D’aquí en derivarà l’artifici refinat de Josep Carner i el mestratge descriptiu de Josep Pla. També vénen d’aquí aquelles escultures de Maillol en què La muntanya o El riu estan personificats, són representats per figures humanes, com una esculturització de la “profunda unidad de las tierras con sus hombres!”
