Narcís Masferrer
Mestres, familiars, amics; durant els primers anys de vida és quan més se’n coneixen i quan més susceptible s’és de ser marcat pregonament per algun d’ells. Les traces que el senyor Masferrer ha deixat en centenars de persones avui les trobaríem per tots els carrers de Sant Feliu, en antics alumnes que, com jo, van tenir la sort de passar per la seva classe.
El curs 1977-1978, quan em va tocar, Narcís Masferrer donava tercer d’E.G.B. al col·legi Gaziel. Els seus alumnes teníem uns vuit anys, edat en què encara no s’ha explorat del tot el pati gran del Gaziel ni es coneixen un per un els troncs gruixuts i clapejats de tots els plàtans de l’escola. Un mateix encara és un esbós, i llavors un bon mestre produeix l’efecte d’un cartògraf que et dibuixa els camins, edificacions i boscos.
Cada alumne tenia una taula i una cadira pròpies. La classe l’ocupaven tres fileres de dues taules acarades al mestre. Per anar de la porta fins al teu lloc, havies de seguir un trajecte marcat per senyals de trànsit. Les classes sempre seguien el mateix esquema. De petit, l’odre dóna confiança i llibertat. Començàvem per escriure la data i el temps que feia. Després venien uns exercicis de càlcul i ortografia. Hi havia una pissarreta lateral, pintada amb un cercle de números blancs i el dibuix en colors d’un nen amb una bata de ratlles negres que els assenyalava. Aquest nen, pintat a la pissarra d’esquena a nosaltres, ens ensenyava la cara i es deia Bernat Xinxola. En Bernat Xinxola tenia el nas arromangat dels ninots d’en Narmas. Era un personatge que apareixia sovint, en exercicis i redaccions, un nen admirable i modèlic des de tots els punts de vista: que portava butxaques i mirada carregades d’entremaliadures era molt clar.
Sense la imitació no seríem qui som, tots els nens volen assemblar-se a algú. A les classes del senyor Masferrer, els exercicis, les conductes i la voluntat sumaven punts. Davant de la pissarra, de cara als alumnes, no hi havia només la taula del mestre. Enganxada a la seva, n’hi havia una altra de la mateixa mida on seien dos alumnes, un a davant de l’altre. Eren els seus dos ajudants, els secretaris. S’arribava a ser ajudant per mèrits. Ser ajudant del senyor Masferrer tenia molta importància. Sorties de la rutina. Seies en una taula ampla, al costat del mestre, tenies responsabilitats, n’estaves orgullós.
Els ajudants remenaven una capsa plena de boletes numerades. Cada alumne tenia un número. Quan s’havia de demanar un exercici, els ajudants treien una boleta de la capsa. Jo tenia el número trenta-tres. Un dia, la meva mare em va comprar uns mitjons amb aquest número teixit: no me’ls hauria tret més.
Eren unes classes plenes de novetats. Parlar de rigor intel·lectual en uns nens de vuit anys pot semblar una exageració, però aquell curs tenia un ambient de seriositat a la nostra mida – probablement, la primera seriositat que ens trobàvem -, de respecte per les convencions, per les taules de multiplicar, per la lletra ben feta; una educació formal, dúctil i amable, especialment donada a l’observació. Com la primera – i última – vegada a la vida que he rebut nocions d’una matèria que passa tan desapercebuda a un nen com és la tipografia. Les lletres, va dir-nos el senyor Masferrer, no les veureu impreses mai juntes; per petit que sigui, sempre hi ha un espai entre una i l’altra. Vam mirar el llibre, vam mirar un calendari que hi havia a la paret; vam descobrir que tenia raó. Observacions així, per uns nens que tot just coneixien el petit món de la lletra lligada, feien l’efecte d’un petit miracle. Aquell mateix dia, el mestre t’ensenyava a dibuixar una lletra que era l’excepció a la regla: la lletra lligada en forma de peles de meló, inventada per ell.
Observar, fer emergir a la consciència les petites qüestions quotidianes, és el puntal de tot magisteri amb cara i ulls. Un dia el senyor Masferrer va fer-nos notar fins a quin punt era difícil aconseguir el silenci. Les finestres de la nostra classe donaven a una fàbrica amb una sirena. Després de sentir la sirena – els vidres d’aquells temps encara eren prims, vibraven -, vam fer un minut sencer de silenci. Vam experimentar en què consistia el silenci i quins resultats produïa en nosaltres.
L’afany de superació, d’avançar en tu mateix, no només es promovia a través de les boletes i els punts. Un divendres, no vaig ser l’únic de sortir de classe carregat d’esperances. El senyor Masferrer ens havia explicat alguna noció de geometria, no recordo quina; per exemple, que el triangle és l’única figura tancada possible a partir de tres línies rectes. Si algú era capaç de trobar-ne una altra, es faria molt famós i sortiria a tots els diaris. Uns amics vam quedar per trobar-nos i aconseguir aquesta nova figura.
Hi va haver una representació teatral en vers. L’obra es deia La formigueta que va perdre la poteta. Els actors portàvem un petit plafó de suro amb el dibuix fet per Masferrer del nostre personatge; un mur, un sol, una muntanya… El sosteníem de manera que ens tapava el cap. Quan ens tocava recitar els nostres versos, l’abaixàvem i els dèiem. A mi em va tocar el núvol; un núvols narmasià amb els contorns ben definits, fets amb fragments de circumferència.
És al cap dels anys que descobreixes que tot tenia explicació, que aquell curs i aquests records no són casuals. A través d’Àncora, els alumnes del senyor Masferrer descobríem més endavant el Narmas caricaturista. Molts anys després, alguns encara tindríem la sort de coincidir amb el Masferrer ciutadà. En l’ordenació mental que et fas de gran, historicista i desapassionada, el senyor Masferrer apareix com una baula de l’esplèndida tradició de mestres formats abans de la guerra.
M’agradaria felicitar-lo pel nomenament com a fill predilecte de la ciutat, i agrair-li en nom dels que n’hem estat alumnes la saó que va deixar en nosaltres. Ara que som pares, desitgem pels nostres fills uns mestres així.
( Àncora, 2003 )
Nota: Narcís Masferrer va morir-se aquest març, a 96 anys.
Maig 5th, 2010 at 10:37 pm
Sona molt bé que en aquests temps es parli de mestres, ni que sigui d’un mestre en concret. Perquè sobre aquesta professió (que és la meva, tot sigui dit de passada) més aviat en sentim qualsevol cosa, però coses que solen ser menyspreus, crítiques arrauxades i gairebé insults.
No demano pas medalles ni mèrits, en tinc prou amb una revisió del to amb què es parla d’aquesta feina.
O sigui que gràcies, Toni.