La sentència
Amb les nacions passa com amb les llengües, que no poden existir en un mateix territori sense que amb més o menys pressa l’una es vagi menjant l’altra. Pot ser un procés interminable, perquè hi ha refluxos i alts i baixos, però són animals vius i, per tant, no s’estan quiets.
Fa poc, en una entrevista a TV3, Jordi Pujol va avisar que Europa no ens ajudaria en un procés d’independència. El discurs de l’independentisme català sol ser el contrari: sent a Europa, diuen, Espanya no ens podria enviar els tancs. Però, un estat capaç de negar el resultat d’un referèndum seria incapaç d’enviar els tancs? Em pregunto, llavors, d’on surt la seva força.
Una manera d’entendre el món és posant-se a la pell de l’altre, i pels que dubtin de la misèria de la nostra posició – una posició que permet una sentència així -, he volgut fer una ucronia. Imaginem-nos que la història hagués estat més favorable als catalans. No hi ha derrota el 1714. Es constitueix una República Catalana sota la protecció imperial austríaca. Al segle XIX, però, a la manera italiana, impulsat des de Castella, es produeix un gran moviment iberista que aconsegueix la unió dels regnes hispànics. Espanya és una confederació que inclou Portugal, Castella, País Basc i Catalunya. El nacionalisme espanyol s’identifica fortament amb la llengua i la cultura castellanes, promotores de la unitat. No hi ha cap guerra civil, però Espanya participa a la segona guerra mundial al bàndol feixista. Derrotada, es fa una nova constitució, ara autonòmica, en què els catalans ocupen el poder central. La capitalitat es desplaça a Barcelona.
Imaginem-nos, doncs, què seria per la nació i el nacionalisme espanyols haver de llegir una sentència semblant a això:
El Tribunal Constitucional, per l’autoritat que li confereix la Constitució, ha decidit:
Estimar parcialment el recurs d’inconstitucionalitat plantejat per més de cinquanta Diputats del Grup Parlamentari Catalaníssim contra la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut de Castella i, en conseqüència,
Declarar que
- Manquen d’eficàcia jurídica interpretativa les referències a “Espanya com a nació” i a “la realitat nacional d’Espanya”.
- És inconstitucional i, per tant, nul·la, l’expressió “i preferent”, referida a la llengua espanyola en el seu ús per part de les Administracions Públiques i dels mitjans de comunicació públics d’Espanya.
- És inconstitucional i, per tant, nul, qualsevol plantejament d’un Consell General del Poder Judicial que no depengui d’un Consell de Justícia Català. Per tal de poder exercir, els jutges no tindran l’obligació de conèixer la llengua espanyola.
- És inconstitucional i, per tant, nul, que Castella hagi de realitzar un esforç fiscal similar o menor al que realitzin les altres Comunitats.
- El Síndic de Greuges pot actuar per tota Espanya.
- El deure de conèixer l’espanyol no pot ser entès com una obligació jurídicament exigible.
- Els símbols nacionals espanyols s’han d’entendre com a inclosos dintre de la seva indissoluble unitat amb la nació catalana.
- Es protegirà el dret a rebre l’ensenyament en català com a llengua vehicular dintre d’Espanya.
- Les competències exclusives de Castella no impediran l’exercici de les competències catalanes.
- Els catalans tenen el dret de vetar qualsevol referèndum.
Publiqui’s aquesta Sentència al Diari Oficial de l’Estat.
Donada a Barcelona, a quatre de juliol del dos mil deu.
( 4 de juliol del 2010, El Punt )
