Proposta d’esmena estatutària
Jo estic molt a favor que l’estatut inclogui el dret dels catalans a ser feliços. Trobo molt bé que ens el vagin recordant. I ja entenc que no es pot tenir tot, però, un article que reconegués el dret dels catalans a reprimir-se, també estaria bé.
Veiem suar els polítics, arromangats, per fer un estatut nou. Potser acabaran posant-se d’acord, potser no; potser l’aprovaran, potser no; potser hi haurà alguna diferència amb l’anterior, potser no. Sigui com sigui, amb voluntat participativa i ciutadana, proposo una esmena que reconegui les bondats de l’home reprimit. Deixem-nos estar d’ingenus drets a l’autodeterminació. Amb el dret a l’autorepressió els catalans en tidríem prou i de sobres. Un dret acord amb les necessitats reals del país, perfectament consensuable, amb competències exclusives i completes en la matèria, blindades, fins i tot excloents. Un dret sense implicacions en matèria de finançament, gratuït, solidari, constitucional.
Un home autoreprimit es posa a sí mateix entre parèntesis. Exactament entre les parets de vidre d’una peixera. Allà dintre, l’home va donant voltes com un peix emprenyat. No diu res, no fa cap mal a ningú. Ell va fent. Aguanta els dos escuts del seu parèntesi: un a davant, que l’atura, i un a darrere, que el protegeix. Reprimir-se no és tan fàcil, ni agradable. Però l’emprenyada és d’energia atòmica – tan bona com qualsevol altra.
Ens ho diem deu mil vegades, abans d’una reunió: callaràs. No diràs res. Abans de sortir del pis, ens tanquem la boqueta hermèticament a davant del mirall. Ens ho anirem repetint pel camí. Callaràs. Sobretot, a callar. A callar i a escoltar. Però després tot és veure l’altre, cedir a la temptació i començar a cridar com beneits, total per res. Tant que hi hauríem guanyat, callant!
Siguem responsables. Aquesta esmena ajudaria a l’esforç col·lectiu, contribuiria a l’autoestima, ens sentiríem reconeguts. Institucionalitzem el dret a l’autorepressió i l’autoemprenyada. Traguem profit de l’emprenyada de cada vespre amb l’estultícia dels telenotícies, per posar un exemple. O aquest altre cas: entraries al súper, veuries que diu “Preus bons per a la teva guardiola!”, pensaries “no et fot, no seran bons per la guardiola del veí”, després t’emprenyaries quan veiessis quins són aquests preus, t’emprenyaries amb la música dels altaveus, t’emprenyaries amb la caixera, t’emprenyaries amb la tarjeta de crèdit i t’emprenyaries amb tu mateix. Sí. Això no t’ho treu ningú. Però comptaries amb el reconeixement i el suport institucionals. En l’escalfor de l’enrabiada, arribaries a notar la punta de l’ombra d’una Creu de Sant Jordi.
Polítics admirables: escoltin la veu d’un pobre redactor estatutari aficionat. Aquesta esmena complauria tots els extrems. S’encenen els boscos; continua la guerra a l’Iraq; el terrorisme, quan ens afecta, ens el mirem tant amb lupa que perdem de vista el funcionament del món, i llavors surten polítics parlant-nos del bé i del mal sense problemes: jo sóc el bo, tu ets el dolent. Per una orella ens entra i per l’altra orella ens surt. Jo parlo d’aprofitar aquesta oportunitat històrica i de satisfer d’una vegada les autèntiques necessitats del país. Potenciem els valors distintius que ens uneixen. Cada català amb la seva peixera als dits, amb el peix a dintre, anar donant voltes. Donem-nos aquesta alegria, catalans, ara que encara podem!
(26 de juliol del 2005, El Punt )
