Estatut i peixos
Al meu poble, els encanten els focs artificials. Abans, els castells de focs eren l’espectacle més esperat de la festa major i la tancaven. Ara continuen sent-ho: l’obren, la tanquen i, la resta de l’any, a la mínima que et despistes, et munten un espectacle de focs artificials a sobre la badia.
Parlant de petards. Com cada mes de juny, els petards de Sant Joan m’han avisat que era el moment del primer bany. Finalment! He agafat la tovallola i les ulleres i vinga. El món subaquàtic m’estava esperant amb tot de llums remogudes i renovades. Aquesta llibertat de l’aïllament, l’aigua que et separa del món, la cosa amniòtica, només tu amb tu mateix… Bé, no exagerem, els peixos sempre hi són i no sé fins a quin punt s’estan al marge de tot. Veure peixos nedant i llegint el diari és tan difícil com trobar-te’n encara algun amb la quadribarrada al llom. És veritat, ara van amb un burro català gravat a l’escata, i alguns amb un toro, i ja no és el mateix. De totes maneres, els veig molt preocupats pel referèndum d’aquest diumenge sobre l’estatut. Si m’hi acosto i els miro de prop, noto com una tremolor a l’aigua. És l’efecte del gran debat que tenen entre ells. «Tu ja ho tens clar?», es pregunten els uns als altres. «Jo votaré que sí», diu un lluç. Però passa un llenguado i replica: «Ah! Això és el vot de la por! Que poc que confieu en el país!» I un rap: «No fotis que votaràs que no. Com el PP i l’Hèctor Bofill?» Passa un grupet de morralla: «Ens hem hagut de sentir dir de tot, de tot, de tot, i d’estúpids per amunt perquè no ens volem empassar l’ham…!» I un pagell: «Feu què feu, el vostre vot serà utilitzat en contra vostra.» «Vot nul! Vot nul!», crida un sonso, amb una veueta prima, «vot nul!» Llavors passa una barcassa d’arrossegament amb una xarxa il·legal i se’ls emporta a tots.
Tant és. Aquí baix tothom xerra i segur que ni s’han llegit l’estatut. Van dir que arribaria un exemplar de l’estatut a cada casa i jo encara l’espero. Doncs imagina’t aquí baix.
(Els meus amics també estan molt preocupats i cada dia que em veuen em pregunten què han de fer. Dissabte passat van venir a sopar i els vaig haver d’improvisar una sessió d’espiritisme. Vam convocar Joan Coromines. Coromines no va comparèixer. Després vam convocar el president Macià. Tampoc va presentar-se. Per mi que s’amaguen.)
M’he entretingut massa contemplant els peixos i se m’ha fet de nit. Què és, ara, això? Què són totes aquestes llums que es veuen al sostre de l’aigua? Grocs, blaus, grocs, verds… S’encenen, s’apaguen, es tornen a encendre… Focs d’artifici a sobre la badia! Que maco, vist des d’aquí a sota aigua! Il·luminen el fons rocós. Mira, cartells del sí i del no enganxats a les roques. Però, tot aquest paper moll, qui baixarà a desenganxar-lo, quan s’acabi la campanya? Per mi que ho deixaran aquí. Mira, un barco enfonsat! Tan lluny que havia d’anar! I aquests quatre peixos pallasso? Que s’han equivocat de mar? I, mira, allà, l’estrella de «la Caixa»! Que sana que se la veu. I aquesta melodia que sento? Les sirenes sobiranistes, cantant i tocant la pandereta…! I un eriçó. «Recorda Fuster», sento que li diu a una petxina, «tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Ai, petxina. Potser sí, que s’ha de canviar l’estatut perquè no canviï res.»
( 8 de juliol del 2006, El Punt )
