Més política

Maragall expulsa ERC del govern. El mateix vespre, per uns compromisos, vaig sopar amb gent que no coneixia.

“Jo ja no hi entenc res,” deia una dona d’uns quaranta anys, amb jaqueta blanca i collaret negre, de pedres, que li feia joc amb els braçalets. “L’altre dia vaig sentir en Boada, el d’Iniciativa, dient que ells no en tenien prou d’anar a favor del SÍ: anirien contra el NO. Però anar contra el NO no exclou anar a favor del vot blanc o nul, o estar a favor de l’abstenció… No?”

“Vota que no, dona, vota que no”, va ironitzar el marit, amb mala intenció. “Sigues immadura, egoista, insensata, inconscient, demagoga i sense una idea clara del país. Fes, fes el joc al PP!”

Però la dona no hi va veure la gràcia: “I en nom de què me’l demanen, ara, el SÍ? En nom de la seriositat? De la responsabilitat? De la democràcia? S’han ben retratat, aquests polítics, amb això de l’estatut. S’han ben retratat.”

“El que és formidable,” va intervenir-hi un home d’uns quaranta anys, amb ulleres de pasta, “és que el país continua funcionant, al marge dels polítics.”

“Al marge dels polítics?,” va contestar la dona de la jaqueta blanca. “Ah, però, queda cap marge, després que els polítics hagin passat? Què m’explicaràs, ara; la cançó del liberalisme? Em diràs que privat i públic no van del bracet? El país funciona: depèn de per qui! Que funciona, la justicia? I l’ensenyament? Que feien vaga per gust, els metges? Funciona tan bé, tot, i tan al marge dels polítics, que pots estafar durant anys centenars de milers de persones sense que et diguin res. Les comunicacions. Els trens i les rotondes, una meravella. Les carreteres, plenes de camions-formigonera amunt i avall; el país, ple de cases desocupades, però jo m’he hagut d’hipotecar fins al coll. Sí, l’especulació va de primera. Les agències immobiliàries abans venien cases, residències. Fixa’t en els anuncis: ara diuen “inversions.” Tu que et dediques a aquestes coses: la llengua catalana, desmembrada al seu territori i prohibida a Europa. Això també ho arreglarà el festival de Frankfurt?”

Els ganivets i les forquilles s’havien aturat. La dona es va treure un paper de la butxaca. Era l’epístola maragalliana. “La carta d’en Maragall,” va continuar, mentre la desplegava, “demanant a la meva família que votem SÍ. Perquè, vaja, se l’entén. Llegeixo: “Els estatuts de 1932 i 1979 van significar l’inici de períodes creatius al nostre país. Amb l’Estatut de 2006 també serà així. Més i tot.” Fixa’t que a l’Estatut de 2006 la e se li ha tornat una E majúscula. Espero que no tingui res a veure amb la E de les matrícules dels cotxes, això! I aquest “serà”? Un pèl dictatorial, no? La fórmula correcta hauria estat “seria”: “Amb l’Estatut de 2006 també seria així, si el votéssiu. Més i tot.” Períodes creatius… Abans, l’esperança era l’últim que es perdia. Avui ja no. Avui, quan es perd l’esperança, encara queda la creativitat. Quan una empresa s’ha enfonsat i no hi ha res a fer, diuen que cal ”implementar mesures creatives.” A l’escola, quan un alumne diu que dos i dos fan cinc, se’l considera “creatiu”. A l’infern, quan hagis deixat l’esperança a l’entrada, et diran que siguis imaginatiu.” La dona es va empassar un glop d’aigua, va agafar aire i va dir: “El romanticisme em fot negre.”

( Maig del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant