Unes exposicions del 2004

Fortuny, Modigliani, Dalí, Tàpies… Ara mateix, a Barcelona, hi ha tantes exposicions de primera línia que fa por que dues d’aquestes, aparentment menys espectaculars, no tinguin la mateixa concurrència que les altres.

Tenim penjada, al Museu Picasso, la mostra “Torres-Garcia”, que permet seguir l’evolució completa d’un artista que serà sempre el mateix, però que s’actualitzarà en els corrents innovadors del seu moment: des del noucentisme més programàtic dels murals encarregats per Prat de la Riba, fins al seu taller de Montevideo, tan important en la pintura sud-americana contemporània. El periple de Torres-Garcia és el d’un belluguet que viatja per Itàlia, que viu a Nova York, a París, Madrid, Montevideo; un explorador que pinta, esculpeix, fa joguines, teoritza; un artista obert a conèixer Gaudí, Miró, Mondrian, Gris, Picasso… Un pintor que realitza unes creacions tranquil·les, agradables, modernes i entenimentades. L’exposició és acaridora i exhaustiva, i s’ho val.

“Cinc pintors de la modernitat portuguesa (1911-1965)”, a la Pedrera, no desmereix les mostres que la Fundació Caixa Catalunya acostuma a regalar-nos: exposicions profundes, reveladores, entusiasmants i abarcables. En aquesta ocasió, a més, s’ha completat amb un “Portugal. Festival d’Arts i Lletres”.

Arts i lletres, efectivament, perquè “Cinc pintors de la modernitat portuguesa”, encara que sigui una exposició de pintura, està molt lligada a la literatura. Igual que existeix literatura pictòrica, hi ha també una pintura literària. Un retrat vermellós, molt conegut, de Fernando Pessoa és al cor d’aquesta exposició que es planteja com una cata dels personatges més destacats – heterònims, podríem plantejar-nos – d’una tradició pictòrica que ens obre a nosaltres, mediterranis, el món i els colors de l’Atlàntic.

Són aquests colors el més sorprenent del primer pintor de l’exposició, Amadeo de Souza-Cardoso, que pinta un cubisme original i càlid, de liles i morats oceànics i línies poc afilades. Souza-Cardoso va morir jove, als trenta-un anys. Com José de Almada Negreiros, però, va participar en la revista Orpheu, fundada per Pessoa. La revista va ser molt important: amb prou feines amb tres números, va aglutinar i difondre el modernisme portuguès. Al famós retrat vermellós de Pessoa, Almada Negreiros pinta el poeta amb un exemplar d’Orpheu a la mà. Com Pessoa, Almada Negreiros s’autoretratarà moltes vegades i en estils molt diversos. L’”Autoretrato num grupo”, per exemple, és un quadre impressionant que conté una història misteriosa, d’una obscuritat surrealista. Pessoa mor l’any 35. Almada Negreiros morirà 35 anys després, a la mateixa habitació i al mateix hospital que Pessoa.

Maria Helena Vieira da Silva, la següent pintora de l’exposició, ja és un altre món; el dels espais perduts, les grisors filosòfiques, borgianes, laberíntiques. Els quadres que s’exposen de Joaquim Rodrigo i de Paula Rego són dels anys 60. Rodrigo està influenciat ni més ni menys que per Torres-Garcia. Com en el cas de Rego, són pintures polítiques, de denúncia, fascinants des del punt de vista de les possibilitats narratives que exploren.

Se surt d’aquestes dues exposicions amb l’esperit remogut i ple de descobriments. Se’n surt fascinat. Cadascun d’aquests sis pintors és admirable i definitiu.

( Abril del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant