Un president

Dijous passat, al migdia, a Sant Pol de Mar, la comitiva del President baixava pel carrer Nou, buit de cotxes, sense que ningú en fes cap cas. El President s’atura a parlar amb la flequera, s’atura al restaurant Sant Pau, tancat, mira per l’entrada, romanceja, s’entreté pel pàrquing com si busqués la propietària. Però Carme Ruscalleda fa estona que seu entre el públic, esperant que arribi el President a inaugurar la Fundació Pere Coromines.

Arriba el President. Tot gris, cabells platejats, cella fosca, lentitud. No seré el primer que compari, amb simpatia i respecte pels dos, aquell goril·la blanc i aquest Molt Honorable. Mireu com prova el micro, ara, com dóna la paraula als dos ponents. Canher repassa la vida de Coromines: “català exemplar,” “no es desentengué mai de la seva pàtria, els Països Catalans.” Manent fa el seu discurs: “un gran patriota,” etc. Si no l’última, és de les últimes inauguracions del President, que abaixa el cap i escolta els dos prohoms amb la mateixa paciència que devia escoltar Bono i Ibarra.

Aplaudiments. “Estimats amics, alcalde… Quants de records. Quants de records d’infància, aquí al Maresme, de records del meu pare, de les excursions…“, diu, i s’excusa pel retard, sense dir qui l’ha causat. “L’abril de 1995, el que llavors era alcalde de Barcelona, després diré qui és, va inaugurar la Plaça Pere Coromines… Era l’alcalde Maragall.” Quina manera curiosa de parlar. No pas “el que ara és President,” sinó “el que llavors era alcalde.” Arrossega les paraules, llegeix el discurs sense l’empemta que s’espera d’una inauguració. Parla sota un retrat gegant de Joan Coromines, que se’l mira, i sento haver de caure en l’adjectiu, sorneguer.

D’ençà del pacte Mas-ZP per l’Estatut, el formiguer catalanista es mou desorientat. Es viu l’ambient de les grans derrotes. La pàgina web de presidència fa l’efecte d’un palau abandonat a corre-cuita, amb les garlandes encara posades. El diari del President s’acaba el vuit de juny, dues setmanes abans que anunciés que no es tornava a presentar. Però la retirada ha fet créixer la popularitat del President. És la nostàlgia endolcidora d’aquell “que llavors era candidat in pectore,” d’aquell que encara podia redimir-se de les badades càndides d’aquesta legislatura. Però el goril·la albí mor engabiat, i el President mateix s’ha ben cuidat de fer-se el màrtir, insinuant que l’han decapitat. Tan plausible és això, que el formiguer es desmotiva del tot. Al peu del gegant Coromines, alguna formiga es pregunta si no hauria estat més digne morir matant.

Al cap de dos dies, als Premis Nacionals de Cultura, el President fa un altre discurs, i cita Hamlet: “és més noble sofir/els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,/o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions/i eliminar-les combatent”? Dius: ja és això. Però després et surt amb uns versos de March: “Jo só aquest que en la mort delit prenc,/puix que no tolc la causa per què em ve.”

A hores d’ara, moltes formigues ja tenen decidit fer l’abstenció més sentida de l’última dècada. Al formiguer catalanista hi ha els dos extrems, hi la Formiga de la Gran Fe – Coromines i la seva generació terminal – i la Formiga del Desengany – més de la generació del President. Les noves generacions fan cara d’emprenyades. Ara canviarem o ens canviaran la formiga presidencial. Però el formiguer va per sota terra, és somort, trepitjat, invisible, espantadís, i en realitat ja no li ve d’aquí.

( Octubre del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant