Més sobre el president

L’altre dia, en una conferència sobre Gaziel, justament, vaig coincidir amb un intel·lectual que havia estat molt maragallià. Expressava el seu resentiment als quatre vents. Maragall l’havia seduit i enganyat fins al punt que ja ni podia sentir els cants de sirena presidencials dels últims dies.

Perquè la famosa entrevista on diu que va deixar-se treure de la presidència a canvi de l’Estatut desqualifica del tot Maragall com a polític – i era la seva feina, i, respecte als votants, no hi ha res més a dir -, però, en canvi, vist el panorama, el salva com a persona.

La clau era saber si Maragall plegava per voluntat pròpia. En aquest punt es resumia la fortalesa catalana, l’estat de la qüestió, el resultat de l’analítica. Quan, després de l’entrevista, vaig veure el seu partit girant-li l’esquena – i aquells presumptament catalanistes, Dalmau! – vaig arribar a dubtar si el president no mentia sobre la seva retirada. Però no: l’hi haurien refutat visceralment. De manera que va quedar-me clar que des d’un punt de vista no ja catalanista sinó català, el malestar del partit amb Maragall, aquest girar-se tan descaradament d’esquena a la veritat, resultarà nefast, vagin com vagin les coses. Si Maragall és aplaudit als actes públics no és pas perquè se’l tingui per un gran polític, sinó perquè se’l té per més honest que els seus companys.

Perquè, sí, ja ho sabem que a la vida hi ha veritats submergides, sobreentesos cohesionadors i ficcions molt pragmàtiques. Però en el moment que algú ho posa a sobre la taula – i això ja va passar amb el tres per cent -, el preu de tornar-ho a tapar és tan alt que no paga la pena. L’autoengany té els seus límits. En aquest punt, valdria la pena aixecar un moment la mirada per donar un cop d’ull al paper que hi està fent Esquerra, en tot això.

A l’entrevista famosa, el president diu que ha mamat el catalanisme del seu avi. Però l’avi, a Catalunya i avant!, l’article que se sol considerar el seu testament en aquests temes, parlava de “ir urgando cada pueblo en su terruño (…) hasta llegar a la raíz común, a la raíz ibérica que indudablemente existe”, o sigui, que calia començar per casa, aprofundir aquí – i en això la cultura i, doncs, la llengua, era essencial -, abans d’aventurar-se a fer el milhomes amb la resta de la península. Maragall sènior ja es devia tèmer la il·lusió en què l’intel·lectual català cau contínuament, perquè és més fàcil projectar-se enfora que mirar la realitat del país. I quan no és cap a Espanya, és cap a Europa, com el mateix president torna a demostrar a l’entrevista famosa. Igualment va deixar-s’hi temptar Gaziel, el principal continuador de l’ideal maragallià, esperançat amb Europa després de constatar que els iberistes havien estat un “esplet de somniadors sublims”, o sigui uns poetes. I així ens ha anat. Potser tampoc calia llegir llibres, sinó llegir la realitat sense autoenganys, i mira que és clara, perquè, què se’n volia esperar, des d’aquí, d’una Espanya que pot permetre’s Acebes i Copes? I d’una Europa de Vidal-Quadras i Borrells?

Potser autoreconeguts impurs, els partits catalanistes ara podrien anar junts. Potser és la lliçó que se’n podria treure, de l’experiència, potser els redimiria i tot. No penso pas ser jo, avui, el somiatruites. Se li proposen, ara mateix, dues sortides al catalanisme: l’exili polític, o la dissolució en el fanatisme. No li vindrà pas de nou.

( 3 de maig del 2007, El Punt )

2 Responses to “Més sobre el president”

  1. Henrietta Says:

    I am regular reader, how are you everybody? This post posted at tthis website is genuinely good.

  2. Wilbert Says:

    Heya i am for tthe first time here. I found this boaard and I find It truly useful & iit helped
    me out much. I hipe to give something back and aid
    others like you aided me.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant