La decadència (1)
Fa un parell de setmanes, se’m van ratllar les ulleres. Unes ulleres comprades fa quatre o cinc anys, amb lents orgàniques, que en aquell moment eren novetat, unes lents molt semblants al plàstic, pràcticament ingràvides i, com vaig anar descobrint, d’una qualitat visual menys oxigenada que les tradicionals de vidre, si més no pels sibarites de la llum. Amb els anys, aquestes lents orgàniques s’havien anat esgrogueint, i últimament ja tenia una sensació molt desagradable d’haver de veure el món de color sèpia. Saber que t’enganyes artificialment és un pal, perquè ja a ull nu la visió és una estafa. Tenim dos ulls per constatar-ho: la qualitat d’un ull mai és la mateixa que la de l’altre, veiem el món fent la mitjana d’aquests dos enganys. Segur que tres o quatre o cinc ulls al front ens donarien més objectivitat, a banda que ens tornarien força més interessants.
Fa un parell de setmanes, doncs, estava fent la migdiada estirat al sofà. Tenia les ulleres a terra, no sé per què de cap per avall, amb les lents orgàniques sobre el paviment. Vaig anar per agafar-les abans d’aixecar-me, vaig perdre l’equilibri i tot el meu pes va carregar-se al palmell que ja tenia posat a sobre les ulleres, de manera que, aixafades entre la mà i el terra, van relliscar sota la meva pressió i van ratllar-se. A més del color sèpia, ara les ulleres em posaven enfront una boira espessa que només feia fora mirant de cua d’ull.
Vaig recuperar llavors unes ulleres velles de pasta, rudimentàries i desballestades, que tenia en un calaix. Les lents són de vidre, gruixut i fràgil, però transparent del tot. Ara mateix les duc posades. Unes ulleres incòmodes de fa una dotzena d’anys, que si ajupo el cap em cauen, que se m’aguanten amb una pota fent equilibris sobre l’orella dreta i l’altra enganxada amb dolor a l’orella esquerra, com un ham. Estèticament són una ruïna que ha caigut sobre la meva cara, però m’hi veig esplèndidament. I això vol dir que fa dotze anys que no em creix la miopia.
La meva miopia ha fet el curs corrent. Durant l’adolescència va crèixer de manera desbocada, com un òrgan qualsevol del meu cos. Després, igual que la resta de la persona, el creixement va anar-se frenant fins a l’estancament, que hauria precedit la decadència si la miopia hagués estat un òrgan. Com que no ho és, ha quedat congelada. Deuré anar-me’n a la tomba amb sis graus de miopia en un ull i sis graus i mig en l’altre. De totes maneres, allà és molt fosc.
Vaig anar-me a mirar unes ulleres noves i l’oculista, que era un senyor gran, va advertir-me que a partir dels quaranta anys, indefectiblement, començaria a perdre la visió de prop. Però en tinc quaranta-un i no veig que m’hagi passat. Com m’ho explico? Penso: la vida s’ha allargat i vivim quinze anys més de mitjana: vol dir que l’estat del meu cos correspondria al d’un home de vint-i-sis anys posem per cas de principis del vint? I respecte el cap? Seria aquesta, proporcionalment, la meva maduresa?
No tinc sensació de decadència física, encara que, el físic, el faig servir poc. No en tinc la sensació segurament perquè tampoc n’he tingut mai de plenitud: sempre una cosa o altra me l’ha esguerrada. Que una sensació sigui una pura subjectivitat no hi treu valor, potser n’hi afegeix.
Tot això pensava ahir a quarts d’una de la nit a dintre el llit, mentre a fora queia una pluja concreta, cristal·lina i gens humida.
