Toni Sala

No sóc expert i l’única aportació que se m’acut és donar una visió pràctica del que per mi significa la perifèria com a paisatge, de manera que començaré explicant què em va passar no fa gaire, un dia que vaig sortir a estirar una mica les cames per veure què podia “experimentar” en relació a aquesta perifèria.

Perquè hi ha sempre el perill de la retòrica, de convertir el paisatge en una cosa llepada i gastada de mirar-nos-el massa. Els entorns turístics, per exemple, els centres de les capitals europees, de tant de mirar-los ens semblen ja vistos encara que no hi haguem estat mai, ens semblen falsos, com si veiéssim postals, embalsamats com mòmies. No dic que no s’hagi d’actuar sobre el paisatge. Només dic que és una qüestió molt delicada i que vivim una època que sembla incapaç de sortir dels extrems i anem de la cosa llepada a la selva de la deixadesa, que em sembla que és allò que són les perifèries.

Anem a la pràctica. Vaig sortir a peu de la meva ciutat. Dues observacions sobre això. La primera ja la sabem. Avui les rondes aïllen les ciutats com abans ho feien les muralles. Tot el que les envolta es converteix en lloc de pas i per tant un lloc perillós d’aturar-s’hi. Per sortir viu d’una ciutat has de sortir-ne en cotxe. La segona observació és un fet sorprenent, que és la descurança dels llocs més transitats. És com si els cotxes no tinguessin finestres. La ciutat on visc, com la majoria de les del Maresme, està travessada per la carretera nacional. Aquesta carretera és amb molta diferència el carrer més transitat de la ciutat. Molta gent que hi passa coneix la població només per aquest tram, i tothom que hi entra hi entra per aquí. Doncs és admirable que la benvinguda que la ciutat dóna a forasters o ciutadans mateixos sigui tan agressiva i lletja, amb les cases ennegrides pel fum dels cotxes, les persianes velles i abaixades, una benzinera, una exposició de piscines prefabricades – estic dient coses que vaig veure -, rotondes carregades de trastos que s’han posat allà perquè no se sabia què fer-ne, etcètera. Per la rebuda que ens fan, les ciutats no semblen avui llocs de civilització. No hi ha un edifici, un campanar que tu vegis de lluny i que t’anunciï que estàs arribant a un lloc d’acolliment, és ple d’edificis més alts que els campanars, i no es veuen de lluny. Hi entres per llocs de molta deixadesa. L’únic element amb un mínim criteri estètic són els anuncis a peu carretera, però els anuncis no estan fets per agradar sinó per vendre.

Molt bé. Surto de la ciutat i em situo pròpiament a la perifèria. Què m’hi trobo? Una desintegració. És a dir, no pas una frontera amb la pròxima ciutat, sinó una terra de ningú, un desfet d’elements discordants. Surto pel sur; si sortís pel nord em trobaria un McDonnald’s i la zona de centres comercials, tallers mecànics i botigues de sofàs, de manera que busco la sortida diguem-ne menys tocada, la que pugui acostar-se més a la primera definició que el diccionari em dóna de paisatge, que és: “l’aspecte, vista, d’un paratge natural”. Què m’hi trobo quan s’acaben els edificis? No pas aquest “paratge natural”: un camp convertit en hortes per jubilats, hortes separades per canyes i ferros, i plenes de bidons vells de plàstic. Una granja de porcs buida. Camps de pagès. Un magatzem de grues. Les restes d’un aqüeducte romà. Una planta de ciment. Una nau industrial solitària. Una escola-taller. Al costat d’aquesta escola taller durant un temps hi va haver una carpa de circ. Un magatzem de fusta. Una entrada d’autopista i un gran pont d’autopista, que jo passo per sota. Una pedrera abandonada que en el seu moment es va menjar mitja muntanya i va deixar un buit que ara s’aprofita per construir-hi una depuradora. Una església romànica restaurada. Torres elèctriques.

This entry was posted Dimecres, Desembre 1st, 2010 at 7:02 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.