Paisatge, literatura i perifèria (7)

Així acaba Marines i boscatges:

“Vét allà l’antiga pedra druídica, l’altar carregat amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa s’entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la ressaga s’aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó figurant-me que estic en la muntanya del Calvari, i que el pi amb què m’abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso del meu dolor i de tot lo que no entenc.”

L’arbre és la creu de Jesús; el paisatge és un calvari. El moment dolç de la compenentració maragalliana ha passat volant. El catolicisme de Ruyra el salva de la marginació que van partir altres autors. Aquest tractament del paisatge a través de la llengua passarà a Josep Carner, el gran poeta que el civilitzarà, que el convertirà en ciutadà, i continuarà sent central, però ja molt més estilitzat, molt controlat, fins al punt que li crearà un llenguatge nou: i serà ell, Carner, que el creï, i no el paisatge.

Però el gran relleu és Josep Pla, escriptor identificat sovint amb els milers de pàgines de decripció de paisatges que vénen directament de Ruyra – per exemple, la part meteorològica. Així i tot, en Pla ja no podem dir que el paisatge i la persona siguin el mateix. Paisatge ja no és igual a persona, ja no inclou la diguem-ne part fosca de cadascú. El paisatge torna a ser extern. La identificació amb el paisatge ja ha passat per Carner, i ja no es busquen en ell els misteris sinó les certeses, i, de fet, el que interessa a Pla és el paisatge domesticat, lluminós, clàssic, a El meu país ell mateix diu que li agraden “els paisatges molt limitats, petits, de detallisme perceptible, de possibilitats d’accés a la seva matisació particular (…) paisatges limitats, enquadrats, petits”, és a dir, que deixen fora la part misteriosa, que són abarcables. Un home que es defineix a si mateix com un pagès sofisticat per la cultura ja és això. El paisatge ja és fora seu.

He volgut donar només unes notes sobre escriptors essencials de la meva literatura, els clàssics del català, per seguir-ne el paisatge. Aturar-se en els paisatges de la poesia d’Espriu, dels últims llibres de Rodoreda o de Moncada seria encetar tot un món. Només diré que la literatura sembla haver-se anat allunyant d’aquests paisatges naturals del dinou. Fins i tot als últims llibres de Rodoreda, que fa que els personatges es confonguin violentament amb la naturalesa, ja són una entrada agressiva, perquè s’ha sortit ja del paisatge, i, en tot cas, se’n busquen de nous.

La literatura ha anat arribant a espais nous, que són i no són paisatge, com si volgués desenganxar-se’n, i per mi mateix ara el paisatge per excel·lència és aquest de la perifèria. Perquè, el paisatge perifèric, en si mateix, és paisatge? Al començament he fet la prova, l’he visitat, i el que el defineix és la dificultat de definició, tan temporal com física, vull dir que és un paisatge en mutació constant, inaprehensible, que es situa entre la ciutat i el defora, és a dir, és un paisatge fronterer.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant